Estética y Historia de la Música Conservatorio

Compren la música post-tonal i l’atonalisme lliure de Schoenberg anterior al dodecafonisme(1908-21), també els seus alumnes del primer període de l’anomenada segona escolar de Viena: A.Berg i A.Webern. La música deriva del cromatisme wagnerià, evitant les cadències, repeticions, simetria de frases i amb algunes referències formals a models anteriors. El terme apareix per primera vegada en 1909 com oposat al impressionisme. En la composició musical s’utilitza a partir de 1918. Les característiques musicals son: recerca d’efectes violents per expressar la realitat interior. Per això utilitza el cromatismes, línies melòdiques i vocals violentes i gestuals, fluïdesa musical evitant les repeticions. Altres característiques son: - Acords de sons múltiples sense organització funcional. - Superposició de tonalitats. - Fragmentació melòdica. - Ritme inestable, independent del compàs, percusiu. - Textures camerístiques(reduïdes),transparència en la instrumentació front a les g

La música instrumental a partir del S.XV començarà a tindre més rellevància tant a l’àmbit profà com el sacre, degut al desenvolupament del compositor/instrumentista i de l’aparició de la música impresa. Així i tot, al S.XV encara estarà supeditada a la música vocal, encara que ja començaran a aparèixer composicions autònomes vocals.  COMPOSICIONS INSTRUMENTALS AL RENAIXEMENT: 1-       Adaptacions de música voc al: les primeres obres instrumentals foren adaptacions d’obres vocals(chansons, motets, etc). Per tant, els instruments més idonis per aquestes obres foren els instruments polifònics( els que poden fer varies veus, com llaüt, vihueles,espineta,etc.). Com a conseqüència d’aquestes adaptacions, es produïa una “simplificació de la textura” per tal d’adaptar-la al instrument( no es podia fer totes les notes,textures,etc..de l’obra vocal).El que es feia era agafar allò més important com podien ser els “acords” o aquells intervals més importants i introduir algunes variacion

La música profana gaudirà d’una gran desenvolupament degut a l’augment dels Mecenes de l’època, la major expressivitat i el ser un tipus de música que adoptà molts del procediments musicals més atrevits de l’època. Açò se li sumarà la importància que anirà adquirint la música instrumental. Aquest tipus de música tindrà coma base l’estil franco flamenc, però anirà adoptant característiques locals de cada país i acabaran influenciades per l’estil madrigalesc italià de finals del S.XVI. Un dels elements més importants serà el desenvolupament de la retòrica música amb l’ús d’onomatopeies i madrigalismes. A França trobarem 2 tipus de Chanson polifònica: la representada per C.Sermisy i la de C.Jannequin. Del primer destaca la seua fluida delicadesa lírica ( Tant que vivray ) i el seu estil solemne, més senzilla, estròfica i cantabile. L’estructura recorda a la tradició trobera i popular, ja que cada estrofa té l’estructura AAB. Hi ha 4 estrofes sense tornada. Els 6 primers v

La música polifònica sacra adquireix en aquest S.XVI la perfecció degut a la unió de la tècnica franco flamenca amb l’humanisme. La Reforma i contrareforma catòlica va produir un gran impacte en la música polifònica sacra del S.XVI. La Reforma de Luter va portar a la traducció a l'alemany de quasi totes les Misses, a realitzar un repertori més senzill i popular per tal de que tots participaren i entengueren la litúrgia. Establirà una forma i estil de font popular(Lied), senzill, sil·làbic, homofònic i en alemany. El Coral Luterà, del que posteriorment J.S.Bach farà bon ús. El catolicisme intentarà respondre amb l’anomenada Contrareforma i es plantejà la supressió de la polifonia i un retorn al gregorià, excusant-se en la problemàtica relació text+música. Aquestes idees naixeran de les primeres reunions que realitzen a la ciutat de Trent, l’anomenat Concili de Trent. Al final amb l’ajuda de Palestrina es troba un estil polifònic més respectuós amb el text. Els

L’augment de la tonadilla en la segona meitat del SXVIII perjudicà la sarsuela. El públic de finals del SXVIII és conformava amb la tonadilla, que resultava més entretinguda, més barata de representar i musicalment suficient. En matèria operística cal recordar com en 1791 Carles IV va prohibir la representació d’òperes en llengua que no fora castellana i per cantants espanyols. Amb açò quedava automàticament suprimida l’òpera italiana a Madrid. Però en algunes zones com a Barcelona, degut a impremta que tenia el gènere Italià aconseguiren que continués. A la resta de ciutats, aquest buit, és va omplir amb alguna sarsuela o amb traduccions d’òperes al castellà, amb cantants espanyols. Després de la invasió napoleònica de 1808 i la guerra posterior, varen fer oblidar aquesta prohibició, i en quant les circumstàncies ho permeteren l’òpera italiana tornà a instal·lar-se a les principals ciutats espanyoles. Cal dir, que en algunes ciutats espanyoles, sobretot a Barcelona o Giron

Quan parlem de post romanticisme musical fem referencia a la música de finals del segle XIX i principis del XX, aproximadament fins la primera GM, encara que un dels post romàntics més famosos, R.Strauss morirà en 1949. A més a més, gran part dels autors estan influenciats per la música realitzada a la zona germànica, més concretament la de Wagner. Així i tot, cal considerar que aquest període ens va a mostrar com poc a poc la tradició tonal de la música cada vegada va esgotant-se. Tenim el desenvolupament d’una música nacionalista en moltes parts d’Europa, a més, la continuïtat de la tradició germànica a compositors europeus, ja siga a França o Alemanya. Però també anem a vore com a França amb Debussy o Satie o alemanya amb Hanslick és desenvoluparà cert anti wagnerisme, que farà portar a la música per altres camins. ZONA AUSTRÍACA-ALEMANYA: Aquesta zona estava molt influenciada per l’estil wagnerià, els desplaçaments tonals i les influencies cromàtiques de Liszt que pr