TEATRE MUSICAL ESPANYOL S.XIX

L’augment de la tonadilla en la segona meitat del SXVIII perjudicà la sarsuela. El públic de finals del SXVIII és conformava amb la tonadilla, que resultava més entretinguda, més barata de representar i musicalment suficient.

En matèria operística cal recordar com en 1791 Carles IV va prohibir la representació d’òperes en llengua que no fora castellana i per cantants espanyols. Amb açò quedava automàticament suprimida l’òpera italiana a Madrid. Però en algunes zones com a Barcelona, degut a impremta que tenia el gènere Italià aconseguiren que continués. A la resta de ciutats, aquest buit, és va omplir amb alguna sarsuela o amb traduccions d’òperes al castellà, amb cantants espanyols.

Després de la invasió napoleònica de 1808 i la guerra posterior, varen fer oblidar aquesta prohibició, i en quant les circumstàncies ho permeteren l’òpera italiana tornà a instal·lar-se a les principals ciutats espanyoles. Cal dir, que en algunes ciutats espanyoles, sobretot a Barcelona o Girona, l’ocupació francesa a la Guerra de la Independència, va suposar la inclusió de l’òpera comique francesa, però quan és restablí la pau, lo italià suplantà lo francès i les òperes de Rossini seran les més populars.

A la fi de la Guerra es trona a afavorir tot lo italià: R.Carnicer se’n va en la recerca d’una companyia teatral italiana i Ferran VII a Madrid afavorirà lo italià.

Com a conseqüència de l’esperit romàntic de l’època, a Espanya s’intentarà la creació d’una òpera nacional, com es feia a Alemanya. Els primers autors en intentar-ho foren Carnicer, M.Albèniz i Saldoni, però amb poc d’èxit.

A pesar d’això, també hi ha intents de renàixer la Sarsuela cap el 1840, encara que lo important, la idea principal era la creació de l’òpera nacional en castellà i amb música espanyola( lo andalús).

En 1847 es crea la Societat espanyola Musical( H.Eslava, Arrieta i Asenjo Barbieri) amb l’objectiu de crear l’òpera nacional( és curiós, que aquests triomfaran més a les sarsueles)

El renaixement definitiu de la sarsuel.la arribà amb obres de C.Oudrid i S.Iradier cap a 1848-49: al públic li agradava més la sarsuela que lo italià ja que tenia temes més quotidians, era més senzilla musicalment, en castellà, etc. Es va crear un grup de compositors a favor de la Sarsuela, la Societat Artística en 1851 a la que s’uneix F.Asenjo Barbieri. A més la influencia de l’òpera italiana però sobretot de l’òpera comique francesa, que els autors l’agafaren coma model, va provocar el renaixement del gènere.

Poc a poc els arguments seran més espanyols: andalusos, i també madrilenys( lo castizo) amb ritmes com el Schotiss o la mazurka, que en origen son europeus, però degut al cosmopolitisme de la ciutat de Madrid, s’adoptaren com a madrilenys.( Un exemple seria a Verbena de la Paloma de Bretón). Açò provoca l’aparició de sarsueles que recreen ambients valencians, aragonesos, catalans, etc. La sarsuela més que algo nacional era algo regional.

En 1856 s’inaugura el Teatre de la Sarsuela a Madrid amb títols que varen tindre poc d’èxit i Asenjo Barbieri realitza uns escrits on defensa la sarsuela com allò vertaderament nacional espanyol.

Entre l’any 1856-66 va aparèixer la primera sarsuela. catalana com a conseqüència del moviment literari de la Renaixença, obra de Josep Pujol i que va sofrir la censura.

A Madrid, a les obres de Gaztambide, Oudrid o Barbieri, es va unir Arrieta. Destaquem l’obra de Barbieri Pan y Toros de 1864, que també va sofrir algun tipus de censura.

Aquest fragment “Al son de las guitarres i seguidilles”, un cor del primer acte i que actualment és utilitzat a les places de bous, amb forma de pasdoble, quan els toreros ixen a la plaça.  

F.Asenjo Barbieri 1823-1894

Fou clarinetista a la banda de la Milícia Nacional. Va fundar la revista de música La España Musical, on va sorgir el interès per la musicologia de la que fou, junt a Pedrell, el primer representant a Espanya. Encara que participà en les polèmiques sobre l’òpera nacional, fou un dels que provocà el renaixement de la sarsuela i consolidà el gènere. Va fer més de 70 sarsueles.

Va publicar el Cançoner de Palau i fins el final de la seua vida defensà una formació musical més específicament espanyola als conservatoris, sobretot a Madrid.

Pan y Toros de 1864 és una sarsuela en 3 actes amb llibret de José Picón, va sofrir la censura isabelina. Ens mostra detalls nacionalistes que s’allunyen de lo italià, encara que es poden apreciar certes influències de Rossini en alguns fragments. L’acció es desenvolupa en l’època de Carles IV i de Goya, en diferents palaus de la cort i en l’anomenada Quinta del Sordo.

A més van arribar les influencies de l’opereta d’Offenbach i els Buffos Parisiens, que es varen imitar a Madrid amb els Buffos Madrilenys. Açò perjudicà el renaixement de la sarsuela, ja que la gent volia això: la rissa, la sàtira, passar-ho bé.

Després la caiguda d’Isabel II i les revolucions del 68, apareixeran sarsueles amb connotacions polítiques, però la vida musical també girava al voltant de les obres dels buffos madrilenys(comèdies satíriques, sainets, etc) i la sarsuela normal amb obres com el Molinero de Subiza de Oudrid: amb tema espanyol, caràcter operístic, jota, salve marinera, etc.

Després l’assassinat de Prim en 1870 es produeix una crisi al teatre de la sarsuela, que salvà la sarsuela El Barberillo de Lavapies de Barbieri( 3actes) en 1874 amb llibret de Luis Mariano de Larra i inspirada en fets històrics i el Barbero de Sevilla de Beaumarchais.L’acció es desenvolupa al barri madrileny de Lavapies en 1766,amb protagonistes son gent comú. Normalment seguint les convencions, la parella còmica i els cors canten en formes espanyoles; jotes,seguidilles,tirnas,caleseras..mentre l’aristocracia canta formes més líriques.

Vos deixe amb la Jota de los estudiantes, Acte I, escena 10. Un exemple de diferents seccions dins d’un número musical i final d’acte concertant: introducció instrumental, cor i acció cantada per diferents personatges. El cor és una jota amb estrofes cantades pels estudiants i estribillo pel cor en general.

El nivell de vida augmenta, la pobresa també. Una majoria de la població no podia pagar una entrada a la sarsuela perquè era molt car. La solució que se dona al Teatre de Varietés de Madrid fou la creació del teatre per hores o Gènere Chico: obres d’un hora de duració, més barates i accessibles al públic.

A l’època de la Restauració amb un estat més centralitzat, monàrquic i conservador, menys restrictiu, apareixen autors com R.chapi, amb gran interès per crear un òpera nacional, però que també triomfà al Gènere Gran i Chico.

A final dels 70 el G.Chico es consolida amb arguments més realistes, escenes populars: places, jardins, patis amb roba estesa, discussions, etc... i obres de compositors com Barbieri, Chapí o F.Chueca i J.Valverde: La Gran Via de1886.

A Finals dl XIX s’uneixen a la composició de sarsueles Jerónimo Gimenez( la Boda i el Baile de Luis Alonso), R.Chapi ja siga amb òperes, sarsuela gran o genero Chico com Tambor de Granaderos o la Revoltosa, Tomás Bretón amb La Verbena de la Paloma, o Salvador Giner i José Serrano(La Canción del Olvido, Moros i Cristianos, La Reina Mora) a València.

La Verbena de la Paloma( subtitulada com( El Boticario y las chulapas y celos mal reprimidos) 1894 és una  sarsuela en 1 acte dividit en 3 quadres, una espècie de sainet amb llibret de Ricardo de la Vega. La història transcorri a Madrid.

Exemple: Donde vas con mantón de manila: és un concertant entre 2 enamorats, amb ritme d’havanera. Quan Don Hilarión ix de casa amb 2 xiques, Julián apareix i li pregunta a Susana on va amb eixe xic tan guapo. La resposta de Susana fa enfadar Julián i es tira damunt de l’ancià. La tia Antonia pega crits, arriben els guàrdies, el sereno i el taverner i eviten la baralla.