EL POST ROMANTICISME MUSICAL

Quan parlem de post romanticisme musical fem referencia a la música de finals del segle XIX i principis del XX, aproximadament fins la primera GM, encara que un dels post romàntics més famosos, R.Strauss morirà en 1949.

A més a més, gran part dels autors estan influenciats per la música realitzada a la zona germànica, més concretament la de Wagner. Així i tot, cal considerar que aquest període ens va a mostrar com poc a poc la tradició tonal de la música cada vegada va esgotant-se.

Tenim el desenvolupament d’una música nacionalista en moltes parts d’Europa, a més, la continuïtat de la tradició germànica a compositors europeus, ja siga a França o Alemanya. Però també anem a vore com a França amb Debussy o Satie o alemanya amb Hanslick és desenvoluparà cert anti wagnerisme, que farà portar a la música per altres camins.

ZONA AUSTRÍACA-ALEMANYA:

Aquesta zona estava molt influenciada per l’estil wagnerià, els desplaçaments tonals i les influencies cromàtiques de Liszt que produïen un nou so musical.

Així i tot hi existien dues corrents musicals que anaven des de tendències més tradicionals a altres més noves. Entre les tendències més tradicionals podem destacar a Brahms i Brukner i d’entre les més progessites trobem als grans autors del postromantisme germànic com foren Mahler i R.Strauss.

MAHLER:

Dins les seues simfonies podem trobar que la 1a,6a i 9a tenen 4 parts, la 8a sols dos. A més l’ús de la veu( influencia de la 9a de Beethoven) el trobem al cor de la 2a simfonia, o la cançó per a soprá del final de la 5a, o la massa de solistes i cors de la vuitena, anomenada La Simfonia de los Mil. En la 1a simfonia l’inic d’una La en la corda durant 46 compassos té certa similitud amb la melodia infinita wagneriana. Mahler en aquesta 1a volia fer el mateix que Wagner en l’òpera però en la simfonia.

A més projecta un nou focus en les relacions harmòniques, una certa ambigüitat tonal, com també l’ús de noves idees agafant elements de les marxes militars, música popular o de saló. Per exemple a la primera simfonia Titán que s’estrena a Budapest com “un poema simfònic en 2 parts” i que a Hamburg la titola com “Titán, un poema tonal en forma de simfonia”, utilitza la melodia de Frere Jacques en cànon al tercer moviment. Una melodia que la cantaven estudiants alemany borratxos a les tabernes.

1.Langsam, Schleppend (Lentament, arrossegant-se) 16.13

El primer moviment s'inicie amb un tema de dues notes bastant lent que anuncia l'aurora d'un nou dia. Després dels cinc primers minuts la flauta entona una melodia encantadora, provinent d'una cançó coneguda “Isc a caminar pels camps en el matí”. És una melodia prestada d'un cancioner del mateix Mahler. Ací comença Mahler a trencar la tradició amb això de copiar melodies. Tot és llum i felicitat en el subsegüent desenvolupament temàtic molt ben portat per les cordes a un *climax grandiós on brillen els trombons i la percussió.

2.Kräftig bewegt, doch nicht zu schnell ( Movent-se amb força, però no massa ràpid) 7.23

El segon moviment és una dansa de llauradors rústics, plena de vivacitat i moviment. Aquest moviment en forma de sonata, té una secció central realment bella, executada per les cordes. Són moments de lirisme i poesia que no es repetiran més endavant. Al final tornem al primer tema executat pels *cornos, les trompetes, tubes i tota l'orquestra

3.Feierlich und gemessen, ohne zu schleppen (Solemne i amb mesura , sense arrossegar-se) 10.32

En el tercer moviment entrem en l'escabrós terreny mahlerià de les marxes fúnebres. Preparen-se per a travessar el túnel de l'horror! És una marxa horripilant entonada per les tubes i el tambor de caixa en registres molt baixos. Després ve una deformació grotesca per part dels oboés i fagots amb unes maldestres melodies, acompanyades d'uns *pizzicatos de les cordes. Ací s'introdueix una melodia vulgar amb un ritme de vals executada per una banda desafinada. La música vulgar continua arrossegant la seua càrrega de brutícia mentre l'orquestra tracta de tornar a recuperar la dignitat. Les fustes mentrestant han introduït un nou tema en un to menor una mica més acceptable. Un tambor fluix i els trombons recuperen el ritme inicial i el festeig fúnebre continua el seu camí cap al cementeri. Novament se senten les melodies del vals més deformades encara.

4.Stürmisch bewegt- Energisch (Tempestuós i agitat. Enèrgic) 20.35

El quart moviment s'inicia abruptament amb una melodia virolada, aguda i esborronadora per part de les cordes, a la qual s'enfronten les trompetes. Aquest tema inicial, esgarrifós, estarà dominant tota la primera meitat del moviment. El frasege continua per un bon temps fins a arribar fins i tot punt de repòs. La segona part conté un desenvolupament melòdic en temps lent per part de les cordes de caràcter romàntic. És com un xicotet adagi ple de nostàlgia. El tema inicial sorgeix de nou amb més força en els metalls a l'uníson el gong i les timbales. A meitat del moviment sorgeix un tema de caràcter heroic ple de força i dinamisme. És una fanfàrria per part dels bronzes a tot donar. Aquest nou tema serà el tema principal del moviment, però Mahler l'ha situat en el centre per a donar major solidesa a la seua obra. cau de nou en un intermedi de sons d'ocellets. S'inicia un nou episodi, bastant llarg per part de les cordes en un tema ple d'amor i desesperació. Al final caiem al tema principal i les seues variacions que s'eleven a un climax d'impressionant lluentor i sonoritat.

Fins la 3a simfonia Mahler seguí l’estela postromàntica de l’ús del programa i la descripció. Amb el canvi de segle trencarà amb lo descriptiu i la poesia sonora. En la 4a simfonia de 1900 és més tradicional( ús de 4 moviments) perquè? Tal volta per diferenciar-se del seu amic Strauss, Mahler volia ser ara un músic Pur. La 5a simfonia,ja no té res programàtic, sino que és una espècie de drama interior que finalitza amb un coral.La 6a fou considerada com satànica per part del públic, degut a que no va agradar a molta gent pel canvi del llenguatge tonal.

Finalment a l’estiu de 1906 intenta consolidar la relació amb el públic amb la 8a simfonia( Simfonia dels Mil), semblant a un Oratori: una primera part fonamentada en el himne gregorià “Veni Creator Spiritus”.

R.Strauss es va inclinar més cap a la tradició programàtica. El seu primer èxit fou un poema simfònic anomenat Don Juan.

A partir de 1890 s’especialitza en escriure pomes simfònics, on trobem elements tradicionals com la forma sonata en Muerte y Transfiguración de 1890, junt elements nous com l’experimentació tímbrica al cant de l’ovella al Quixot de 1897, o l’ús dels sons al seu famós Asi habló Zaratrusta de 1896.

Aquest poema simfònic, basat en el famós llibre de Nietzsche “Així va parlar Zaratustra”, va ser compost en 1896. Està dividit en nou parts

1.                  Introducción 2:07

2.                  De la gente del mundo del más allá. 3:59.

3.                  De la Gran Nostalgia 1:49.

4.                  De alegrías y pasiones. 2:11

5.                  Himno fúnebre 2:20.

6.                  De la Ciencia. 4:14.

7.                  Los convalecientes. 5:08.

8.                  Canto de la Danza. 8:14.

9.                  Canción del vagabundo 4:35.

Aquest element programàtic també el trobem a les seus òperes: Salomé de 1905 o Electra de 1909. Ací utilitza un extrem cromatisme, dissonàncies, acords sense funció....quasi recercant cert simbolisme.  Salomé naix d’una obra teatral d’Óscar Wilde de 1891, a qui Strauss posà música paraula per paraula. L’inici de l’òpera és diferent: el clarinet toca una escala on es juxtaposen 2 àrees tonals diferents separades per un tritó( Diabolus in Música). El clarinet té cert caràcter jazzístic semblant a la Rapsòdia in Blue de Gerswhin.

Electra serà la més dissonant...fins ací arribarà Strauss amb l’experimentalisme tonal, sense arribar a l’atonalitat.

PARIS:

A França hi ha una sèrie de compositors qui seguiran l’estela wagneriana( al igual que Pedrell a Espanya) com son César Frank( 1822-1890) o C.Saint Saens( 1835-1921) i la seua famosa Danza Macabra de 1874,un poema simfònics fonamentat en la mort que apareix en diferents versions en l’art medieval i a la poesia de J.Lahor. Saint Saens contribuí al nou rumb de la música francesa seguint els ideals de la nova Societat Nacional de musica.

Aquesta dansa evoca els esquelets que ballen a un cementiri amb la música d’un violí, que s’interromp amb el cant de l’alba del pollastre. Com a introducció ressonen les 12 campanades de mitja nit en l’arpa i trompa. El violí de la mort toca un tema de dansa, sarcàstic( successió de quintes).Els sons del xilòfon i els pizz de la corda fan referència al só dels esquelets. Un 2n tema descendent, més melancòlic, es desenvolupa amb un fugato, introduint una paròdia del Dies Irae. Cap al final, l’oboè, en staccato, imita el cant del pollastre.

Altres com G.Faurè( 1845-1924) començaran a allunyar-se d’aquest estil i serà més original, al començar a donar un paper colorista a l’acord amb unes funcions poc “ortodoxes”. El que farà Fauré és anticipar l’estil de Debussy. Un estil que anirà en contra de l’estic romàntic i postromàntic alemany.

Debussy buscava un llenguatge diferent i No wagnerià. En 1889 va assistir a L’EXPO de Paris ( fou ací on el pintor Gauguin s’enamorà de lo tropical, de Tahití). En l’Expo, Debussy va escoltar la música gamelan, originària de l’illa de Java( Indonèsia) i l’ús d’escales de 5 sons, tons sencers, la harmonia estàtica, la superposició de timbres dels gons, metal·lòfons, etc. que el portaren quasi a l’atonalitat.

Una de les primeres obres d’aquesta primera època fou el poema simfònic Preludio a la Siesta de un Fauno, una narració orquestral a partir d’un poema de Mallarmée, escrit i revisat entre 1892-94. Ací Debussy no desenvolupa el material( com si que fan els romàntics), la melodia és estàtica mentre evoluciona l’acompanyament.

L´única òpera que escriu fou Pelleas et Melisande 

A Debussy se’l considera el pare del impressionisme musical( a ell no li agradava que l'encasellaren en açò). La paraula Impressionisme ve d’un quadre de Monet, titulat Impresiones del sol naciente(1872), és adir l’origen està a la pintura i tant la música com la pintura tenen similituds( collage, no línia, colors, etc..).

Entre les característiques musicals podem dir:

-         - El tractament del so/timbre: l’orquestra deixa de tenir un so romàntic alemany, de conjunt de sonoritats unides( corda+fusta+metalls+percussió), si no que es cuida en les sonoritats individuals i les barreges que es puguen fer per tal de crear sensacions. Per exemple: diàleg entre contrabaix i un flautí, l’ús de l’arpa, etc...Aquest tipus de sonoritats i instrumentació son poc habituals al romanticisme.

-         - L’objectiu de transmetre sensacions/impressions.

-         - El tempo fluctua molt poc, com una espècie de rubateig.

-         - Gust per les petites formes: Suites, Preludis i amb títols sugerents.

-          -Composicions en forma de collages: sons, timbres i textures va superposant-se per tal de crear una sensació.

-         - Gust per lo exòtic: gamelan, espanyol.

-         - Barreja harmònica: escales to sencers, pentatòniques( orientals).

-        -  Objectiu: la bellesa.

Com exemple: Arabesque n.1

Altre autor francès a destacar, encara que ja del S.XX és M. Ravel, qui admirà molt a Debussy, Saint Saens i sobretot Mozart. Va nàixer al País Basc francès al 1875. Eixe origen quasi espanyol es veu reflexat a la seua Rapsòdia Espanyola on la seua Malaguenya te un color semblant a Falla, o la Pavane para una infanta difunta(1899), totes impressionistes junt al famós ballet  Daphnis et Chloé (1909-11).

La Pavana per a una infanta difunta, primera obra important de Ravel, no és una

pavana realment, sinó una monòtona melodia d'estranya delicadesa que suggereix l'ambient de la cort espanyola del segle XVII. Les melodies que la se superposen i la serenitat amb què es mesclen els timbres de la trompa, l'oboé, el fagot i les cordes, en abraçada íntima amb els arpegis de l'arpa, donen mostra de la bellesa pàl·lida i decadent de la infanta. I les dissonàncies, tan finament tractades, donen tensió i solemnitat al mateix temps per l'efecte de la mort. La sonoritat innocent de la flauta, imitada per l'oboé, però en una versió patosa i gràvida, serveixen d'enllaç per a una nova evocació del tema principal que s'esvaeix en les cordes de forma quasi imperceptible.

Principi de claredat i cristal·lina transparència, es tracta d'una obra internament estructurada i definida en tres parts, en forma cíclica, on hi ha una secció central contrastant. El tema inicial és reiterat al final amb diferent orquestració i caràcter conclusiu provocat per les cordes, la trompa i l'arpa.

Ravel va escriure tant en un estil impressionista, estil folcróric, el neoclassicisme de postguerra( Tombeau de Couperin), com també un estil quasi minimalista amb el seu famós Bolero de 1927, que fou un encàrreg d’un coreògraf. Un ballet amb caràcter espanyol. Aquest ritme de bolero no és el normal que coneguem, si no que és influència d’una dansa espanyola del S.XVII amb un ritme de 3. El primer tema es presentat per tots els instruments de l’orquestra, baix un obstinat de caixa omnipresent. Tot amb una espècie de crescendo fins que al final apareix el 2n tema amb una harmonia ja canviant.

El monotematisme, junt a la repetició i junt a la escassa modulació, seran característiques de l’avantguardisme musical del Minimalisme.