MÚSICA AL S.XX: EXPRESSIONISME I ATONALITAT.

Compren la música post-tonal i l’atonalisme lliure de Schoenberg anterior al
dodecafonisme(1908-21), també els seus alumnes del primer període de l’anomenada segona
escolar de Viena: A.Berg i A.Webern.
La música deriva del cromatisme wagnerià, evitant les cadències, repeticions, simetria
de frases i amb algunes referències formals a models anteriors.
El terme apareix per primera vegada en 1909 com oposat al impressionisme. En la
composició musical s’utilitza a partir de 1918. Les característiques musicals son:
recerca d’efectes violents per expressar la realitat interior. Per això utilitza el
cromatismes, línies melòdiques i vocals violentes i gestuals, fluïdesa musical evitant les
repeticions.
Altres característiques son:
- Acords de sons múltiples sense organització funcional.
- Superposició de tonalitats.
- Fragmentació melòdica.
- Ritme inestable, independent del compàs, percusiu.
- Textures camerístiques(reduïdes),transparència en la instrumentació front a les
grans masses de timbre homogeni del XIX.
- Preferència pel color i timbres canviants.

SCHOENBERG:

El període expressionista i atonal de Schoenberg compren el 1906-1915. En 1906 el compositor considera esgotat el sistema tradicional tonal i pensa que és necessària “l’emancipació de la dissonància”. És a dir, la dissonància dins l’harmonia tradicional sempre a necessitat de la consonància per a viure, per a tindre sentit. Schoenberg es desprèn d’aquesta norma i adopta altres consideracions: la forma cal construir-la amb una organització de diferents elements, al igual que passa amb el llenguatge. Entén la forma com una estructura organitzada que permet explicar les idees musicals de forma intel·ligible, és a dir, el llenguatge dels sons funcionaria igual que el verbal.

Iniciarà la seua època atonal trencant amb les funcions tonals tradicionals i substituint l’acord consonant per dissonant. La dissonància ja no es utilitzada d’una forma expressiva, com es feia anteriorment, ni necessita d’una consonància per resoldre, si no que per a Schoenberg la dissonància és material, forma part del procés compositiu. Com a conseqüència ens trobem davant una música hieràtica, ambigua, que de vegades necessita una explicació per tal de comprendre-la.

Schoenberg utilitza la “Melodia de timbres”, és a dir, dóna importància al timbre com un element de coherència dins la composició: variacions de colors o matisos.

Un dels tractats més importants que escriu Schoenberg en aquet període fou el seu Tractat d’Harmonia en 1911. Resulta molt important perquè és una espècie d’autobiografia, on confessa i justifica tots els seus procediments: parla del fi de la tonalitat i les noves possibilitats de l’ús de la dissonància, de que la música ha d’estar en constant renovació o defineix el paper de l’artista com a creador, fruit de la intel·ligència i el sentiment.

Una de les obres expressionistes més importants de Schoenberg fou el Pierrot Lunaire Op.21 de 1912, amb textos del simbolista A. Giraud. Sobretot l’octava peça Nach( Nit) és un clar exemple d’expressionisme musical i simbolisme literari. Una visió lúgubre de la nit, ple d’imatges simbòliques, imatges tractades musicalment de diferent manera, obra que reflexa l’Europa pròxima a la guerra.

La formació és la d’un quintet instrumental més una veu femenina que representa la figura del bufó. En l’obra domina el text( encara que no necessàriament cal que siga entès per l’oient), és un element més de l’obra, al igual que la veu, tractada d’una manera diferent amb inflexions vocals, recitat parlat, etc.

Aquest moviment Nacht( Noche) esta acompanyat per Pf, Vc i cl. baix. Schoenberg l'anomenà Passacaglia,però no té res vore amb la forma barroca,ja que és un estructura personal basada en un motiu omnipresent: una 3ªm ascendent,seguida d'una 3ª M descendent( mi-sol-mib),que apareix amb diferents valors ritmics a totes les veus. Representa l'expressió obsesiva de Pierrot per les rates penades gegants que no deixen vore la llum del sol.

Aquest és un exemple de variació desenvolupada, la fórmula ideal de Schoenberg en la que tot és consequència de la variació contínua d'un embrió,un motiu breu.

A.WEBERN

En 1909 escriu un cicle orquestral, les 6 Peces Op.6, atonals i marcades per la mort de sa mare. Fou l’obra atonal suprema, després Webern renuncià als grans gestos i feu una música de Miniatura( fer moltes coses en poques notes). Les 5 peces per orquestra Op.10 ho mostra: la majoria de moviments duren  menys d’un minut i la 4a peça sols te 50 notes. Webern elimina tota acumulació expressionista per tal de que el llenguatge del seu mestre s’entenguera un poc més.

És un tipus de música considerada com Puntillista. Realitzada per un nombre de punts individuals. Aquests punts son unitats aïllades, amb un registres, orquestració i dinàmiques diferents. La música s’estructura no per la forma ni pel desenvolupament motívic, si no per les transformacions del color. Per això apareixen procediments com tocar en el Puente( colegno), sordines i amb extremíssimes dinàmiques

Exemple de puntillisme i brevetat: Bagatelle  de 1913,té una duració molt breu i comunica més per lo que insinúa que per el que es diu. No hi ha motius melòdics,sols subtileses dinàmiques i d'execució.

A.BERG

Se li deia que era “ el romàntic més assequible de la II Escola de Viena” i l’únic que es girava al públic quan un obra triomfava.

La sonata per a piano Op.1 de 1908, fou una de les primeres en publicar. Amb 1 moviment i un harmonia que ja anticipa l’atonalitat.

El quartet Op.30, finalitzat en 1910 és un dels productes més interessants del període atonal vienès, per la seua extensa llargària i la passional i expressivitat del llenguatge.

Després composa les 5 cançons per orquestra, on s’aprecia la facilitat per a la instrumentació, partint dels conceptes orquestrals de Mahler i Schoenberg com una col·lecció de diferents grups, semblants als conjunts de cambra, Berg introdueix un tipus de color, on el desenvolupament tímbric està constantment canviant, degut també a tècniques instrumentals com frulatto, glissandi,etc.

L’última obra de Berg abans la guerra foren les 3 peces per orquestra Op.6  de 1914, on la influencia de Mahler resulta molt evident junt el llenguatge atonal: desaparició de línies melòdiques, brillant i meticulosa orquestració, evocació de formes populars.

Les úniques contribucions de Berg a les formes breus que feia Webern, foren les 4 peces per clarinet i piano.