MÚSICA PROFANA AL RENAIXEMENT S.XVI

La música profana gaudirà d’una gran desenvolupament degut a l’augment dels Mecenes de l’època, la major expressivitat i el ser un tipus de música que adoptà molts del procediments musicals més atrevits de l’època. Açò se li sumarà la importància que anirà adquirint la música instrumental.

Aquest tipus de música tindrà coma base l’estil franco flamenc, però anirà adoptant característiques locals de cada país i acabaran influenciades per l’estil madrigalesc italià de finals del S.XVI.

Un dels elements més importants serà el desenvolupament de la retòrica música amb l’ús d’onomatopeies i madrigalismes.

A França trobarem 2 tipus de Chanson polifònica: la representada per C.Sermisy i la de C.Jannequin.

Del primer destaca la seua fluida delicadesa lírica ( Tant que vivray) i el seu estil solemne, més senzilla, estròfica i cantabile.

L’estructura recorda a la tradició trobera i popular, ja que cada estrofa té l’estructura AAB. Hi ha 4 estrofes sense tornada. Els 6 primers versos repeteixen rima i música. Els 7 següents son més curts i contrasten en rima i música.

La declamació és sil·làbica, menys un xicotet ornament al cantus i tenor. La textura és homofònica.

En canvi, Les Chant des oiseaux de Jannequin, és tot el contrari. Destaca les seues qualitats narratives, la interpretació del text amb trets descriptius i contrapunt. Es parla de chanson programàtica. Jannequin reflecteix en les seues cançons anomenades d'ocells, escenes de caça, batalles, etc. Amb efectes onomatopeics. Són en realitat cançons descriptives en forma lliure similars a la caccia italiana.

Un altre gènere important a destacar és una cançó solista amb acompanyament instrumental ( llaüt o viola) molt semblant a les cançons amb vihuela espanyoles i que es denomina Ayre: amb unes melodies senzilles, ritme seguint la sintaxi del text, es troba entre el més bonic de la música anglesa.

 Destaca J.Dowland, on els acompanyaments de llaüt sempre subordinats a la veu.

Els ayres de Dowland la majoria són estròfics: les 2 primeres estrofes es canten sobre la mateixa frase, les 2 següents sobre la segona, mentre que l'estrofa final té música pròpia i la seua estructura musical es AABBCC( duplica l'esquema de la pavana).

Una de les formes profanes més representatives espanyoles serà el Villancet: el terme deriva d’una dansa medieval cantada amb estribillo i que s’associava a temes rústics, una cançó de “villanos”.

A finals del S.XV i en el S.XVI es converteix en una forma polifònica.

 L’estructura del Villancet és:

Una copla curta, inicial( estribillo) que normalment té 3 versos amb 2-3 frases musicals curtes. Després segueixen les Coples llargues que desenvolupen el tema exposat al inici. Cadascuna té 2 parts: La Mudança( 4 versos amb rima entre ells però diferent al estribillo i amb 2 frases musicals que poden ser del estribillo o diferents.

Després esta la Vuelta: 3 versos o 2, on les últims versos repeteixen les últimes paraules del estribillo. Ací la música és la mateixa que el estribillo, és a dir “vuelven” la música i les paraules.

Al no repetir-se el estribillo després de cada estrofa constitueix la diferència entre Villancet i cançó( Càntiga)

L’estil és sil·làbic, àmbit reduït, graus conjunts, frases curtes. El tema principal sol ser amor, encara que hi ha altres temàtiques.

Juan de la Encina és el principal compositor de Villancets entre 1492-98, a més d’obres teatrals on s’intercalaven villancets.

Exemple: Más vale trocar, és un Villancet a 4 veus del Cançoner de Palau. Versos de 6 síl·labes, 3 versos te l’estribillo i 7 les coples. El tema i caràcter de la música és el mal d’amor, l’amant accepta que el amor i el sofriment sempre van junts. Textura homofònica.

També destacar l'aparició dins de l'escola Catalana d'una Composició Les Ensalades, de Mateo fletxa el Vell, que són unes composicions humorístiques a diverses veus, en la lletra de les quals es mesclaven diversos idiomes( llatí, francès, català,), mescla d'elements religiosos i profans, de textures, etc

La Bomba de Mateo Fletxa:

 

Finalment la forma profana per excel·lència del S.XVI serà el Madrigal.

Willaertt va publicar en 1559 ―Musica Nova‖ una col·lecció de motets i madrigals, quasi tots basats en la poesia de Petrarca. Petrarca(1304-74) fou amb Dante i Bocaccio, una de les grans figures literàries de finals S.XIV. Una poesia que expressava sentiments, perfecció i qualitat. Els sonets de Petrarca tenien 14 versos, per lo que els músics adaptaren açò als madrigals, iniciant així el madrigal a gran escala. Willaert augmenta a 6 veus.

El madrigal donà l’esquena a lo popular, a les històries del poble, l’entreteniment i va dir si a Petrarca i al Motet. Lo popular és reservà a la Vilanella.

Aquest madrigal te una polifonia més rica i plena( 5/6 veus), més imitatiu, més contrapunt( per raons d’expressivitat), dissonàncies controlades, madrigalismes( descripció del text).

Madrigal 1a etapa, Arcadelt:

 Madrigal Monteverdi. Seconda Practica: