BARROC MUSICAL: EL NAIXEMENT DE L'ÒPERA
Encara que trobem antecedents primitius a les tragèdies i comèdies del
món greco-llatí, o al Teatre medieval, serà al renaixement quan començarà a iniciar-se
el procés de cara la creació de l’òpera.
L’espectacle teatral era una moda cortesana, i l’aparició de l’òpera en
certa manera serà com a conseqüència de la idea de cortesana renaixentista de
considerar la música com un entreteniment.
Les formes teatrals d’entreteniment al renaixement, en un principi
adoptaven les formes de la música eclesiàstica, és dir, la polifonia, la costum
de cantar a varies veus. El que es valorava al mon renaixentista era l’efecte
auditiu que es creava amb la superposició de diferents veus.
A les corts italianes del renaixement era freqüent el realitzar festes que
incloïen dansa i cant, per tal de narrar algunes històries de tema mitològic o
pastoril, sempre amb contingut amorós. Eren festes que es realitzaven al
voltant d’algun personatge important i poc després per celebrar aniversaris,
casaments, etc, en les que intercalaven representacions d’obres de la
literatura greco llatina amb música. Eren els anomenats Intermezzi.
Al S.XVI la forma musical cortesana per excel·lència era el madrigal. El
caràcter descriptiu del madrigal, va fer que alguns compositors intentaren
teatralitzar-los, és dir tractar que els sentiments i idees dels textos, és
plasmaren a mode de diàleg amorós o satíric. Així naix un tipus de teatre madrigal on varies veus
canten/expliquen una acció teatral que succeix a l’escenari. Ací cada
personatge podia expressar-se mitjançant 2 o més veus: encara que es concebia
la presència de veus individuals per tal de cantar ( la idea de 1 personatge 1
veu encara no era possible).
Poc poc els autors d’aquest tipus de teatre varen vore que l’ús d la
polifonia vocal no era un tipus de música adequada per al teatre. El moviment
escènic era incompatible amb la textura polifònica i era un obstacle per al
desenvolupament d’un nou teatre musical.
A Florència a finals del S.XVI apareix un grup de músics, poetes cantants i
intel·lectuals de mentalitat tardo renaixentista anomenat Camerata Fiorentina, presidit per un noble, el Comte
Bardi.
Entre el poetes trobem a O.Rinuccini, compositors com Jacobo Peri i
G.Caccini o intel·lectuals com V.Galilei( pare de l’astrònom Galileo Galilei) i
cantants com Francesca Caccini.
El tema central era: com eren les representacions teatrals a l’antiga
Grècia? Cóm cantaven aquest teatre?
V.Galilei va arribar a la conclusió que el teatre a Grècia era
totalment cantat de principi a fi i que la música no era polifònica si no
monòdica( 1 sola veu).Per tant, si volien recrear el que es feia a Grècia calia
prescindir de la polifonia actual.
Al no tindre exemples pràctics de música grega, van partir d’una norma
d’aquesta música: la música va unida al text.
També va causar impressió el vore que a Grècia el cant era individual, No col·lectiu.
Açò els va animar a intenta fer un experiment: posar en escena un obra el més
semblant possible al que es feia a Grècia, al teatre clàssic. No és vol fer una
recreació si no una nova creació a partir de les teories gregues.
La primera òpera fruit d’aquestes idees( actualment perduda) fou Dafne, en 1594-1597, amb música de Peri
i text del poeta Rinuccini.
Posteriorment en 1600 realitzen altra per a les noces de Maria Medicci i el
rei Enric IV de França anomenada Eurídice
amb text de Rinuccini i música de Peri i Caccini, de la que si tenim exemples.
La idea de la Camerata era que la música tenia que proporcionar allò
que expressa el text literari. Aquesta preocupació per la importància del text
sobre la música produirà moltes disputes al llarg la Hª de la música.
Així doncs, la nova fórmula d’aquestes primeres “operes in música” i del
cant monòdic, tindran suport teòric amb obres com “ La Nova Música” de G.Caccini de 1602,que es va difondre per tot
arreu i va canviar el rumb de la música italiana, no sols vocal( cançó, òpera)
si no també instrumental amb l’aparició de les primeres sonates monòdiques cap
el 1610.
Vos deixe amb un exemple d'un madrigal inclós en La Nova Musica de G.Caccini( 1602), obres que es cantàven a la camerata. É s un exmple de madrigal amb la nova textura de melodia acompanyada: en compte d'una escriptura contrapuntística, sols hi ha un simple acompanyament d'acords sobre un baix, per a que les paraules i la melodia impacten a l'oïent.El poema alterna veross de 7-11 síl.labes. L'objectiu és utilitzar ritmes,girs melòdics,accents i tempo musical que imite la recitació de la poesia.Trobem exemples d'un procediment vocal habitual a la Camerata, el Trillo( com unes xicotetes coloratures vocals).
Un bon anàlisi:https://bustena.wordpress.com/2015/11/15/amarilli-mia-bella-de-caccini-y-el-nacimiento-del-bajo-continuo/
Sobre les proto òperes florentines, Monterverdi va escriure la que és considerada com la primera òpera moderna de la història: L'Orfeu, estrenada en 1607 a Mantua. Aquesta ópera superà a la dels florentins degut a:
- L'originalitat en el tractament melòdic de les formes vocals de l'òpera:recitatiu,arios i ària. Transforma el "recitar cantando" de la camerata.El recitatiu és el millor vehicle per al diàleg dramàtic o narratiu.L'aria tindrá un principi i fi i mostrará el sentiments del personatge. També introduirá cançons i cors.
- Augmenta el paper de la música instrumental i de la dansa,cantada i ballada.
- El cor comenta i anuncia situacions futures, molt semblant als usos del cor a les tragèdies gregues.
- ús dels ritornellos i simfonies orquestrals.
- Escenografia més espectacular per influencia dels intermezzi.
- És un Dramma in musica: humanitat i teatralitat dels personatges per a convèncer.( semblant a la catàrsi grega)
- ús d'una variada i gran orquestra(40 instrumentistes).
-Pròleg i 5 actes.
Exemple Toccata (obertura) de l'Orfeu:
La funció d'aquesta toccata era la de convocar als espectadors,ja que anava a començar l'òpera. És una espècie de himne de la casa dels Gonzaga( qui pagaren l'òpera).
Aquest és l'inici del pròleg de l'orfeu de Monteverdi. Al ser un òpera feta per a una celebració dels Gonzaga, la primera de les estrofes fa una espècie de reconeixement als Gonzaga i ho canta el personatge de La Música. Será ella qui fará de guia als mortals junt a Orfeu per tal de rescatar Euridice.
És un exemple d'estil recitatiu, una declamació de ritme lliure que segueix el significat del text. Té 5 estrofes que es reciten com un ària. Hi han decripcions musicals de paraules com: la disonancia a la paraula " gelate".
El ritornello instrumental enllaça les estrofes i té un significat simbòlic: defineix la terra, allò pastoril.
Vos deixe amb un interessant capítol del programa This is òpera on ens parla també d'aquest naixement de l'òpera:
Comentarios
Publicar un comentario