BARROC MUSICAL. ÒPERA, CANTATA I ORATORI: L'ESTIL ANTIC I MODERN

L'ÒPERA A ROMA S.XVII

Els èxits de les primeres òperes florentines varen influir altres territoris italians cap als anys 20. És el cas de la ciutat de Roma on es crea també un tipus d’espectacle grandiós i espectacular. A Roma serà on apareixeran les primers signes de virtuosisme vocal, entès com un fi en si mateix, més enllà de la trama, donant més importància  a les àries, ballets, cors i danses que al recitatiu.

Aquestes òperes eren finançades per la jerarquia eclesiàstica, per lo que la temàtica era religiosa. Un dels compositors romans més importants serà Stefano Landi amb la seua òpera Sant Alessio de 1632. 

Gravat de F.Collignon, fonamentat en un decorat de Bernini per a Sant Alessio.

Altre escenàri de Bernini per a Sant Alessio,palau dels Barberini(1631).

VENÈCIA:

La inauguració del primer teatre d’òpera públic, el Teatre de San Cassiano el 1637 va suposar un impuls a l’òpera. També, amb aquesta inauguració, es crea el mercat musical, és a dir, la venda d’entrades, l’oferta i la demanada i on el públic determina l’èxit o no d’un òpera.

A Venècia Monteverdi va escriure les seues últimes òperes: Il Ritorno d’Ulises in Patria de 1640 i L’Incoronazioni di Poppea de 1642,estrenada probablement al teatre dels Giovanni e Paolo amb un llibret de Bussenello.En molts aspectes,Poppea és l'obra mestra de Monteverdi, però no té eixa varietat de timbres orquestrals i l'aparell escènic de l'Orfeu, però és molt característic la descripció del carácter i les passions humanes mitjançant la música.

Ací teniu una mostra d'un preciós dúo de l'òpera a l'últim acte:

També, un dels alumnes de Monteverdi, F.Cavalli va escriure importants òperes on ja observem les característiques pròpies de l’òpera veneciana que posteriorment es convertiran en l’estàndard de l’òpera italiana: la importància del cant solistic, separació ària-recitatiu, i l’ús de diferents esquemes per a diferents tipus d’àries.

L’ESTIL MODERN & ESTIL ANTIC:

La monodia acompanyada que defenia la Camerata Bardi i que rivalitzava amb l’estil polifònics renaixentista, fou anomenat per Caccini a la col·lecció La Nova Música, com l’estil modern.

No es va reemplaçar l’estil antic, si no que ara, ocupava nous espais musicals. L’estil antic el podem vore a la música d’església, composat pels mestres de capella, mentre que l’estil modern el vorem al teatre.

El madrigal s’adaptarà a aquest estil modern i apareixeran altres gèneres nous com l’Oratori que imitarà procediments del madrigal dins l’estil modern.

Aquest estil antic roman amb l’ús de procediments com: l’escriptura de veus independents( contrapunt) o l’ús de cànons. Què admet de lo modern? Doncs l’ús del B.C. o de l’estil concertant.

L’ús del contrapunt tindrà en la Fuga el màxim representant. Aquesta forma musical és una evolució o culminació dels procediments imitatius i canònics iniciats als S.XV-XVI.

Ací teniu un exemple d'anàlisi d'una fuga de J.S.Bach, la n.2 del Clave Bien Temperado,on podeu vore l'estructura d'aquesta important forma instrumental barroca:

La Música per a teclat fou la que més utilitzà aquest estil antic degut a la vinculació de l’orgue a l’església. L’estil d’aquesta música esta influenciat per l’estil de la polifonia vocal del renaixement i esta cimentada en eixos procediments imitatius.

El Tiento, Ricercare, Canzona, Fantasia o Fuga, seran les termes utilitzats per referir-se aquest gènere instrumental.

Conforme va avançant el Barroc, aquest gènere assimilarà característiques de l’estil modern: un perfil melòdic més ample, més elaboració motívica i un llenguatge harmònic més actualitzat, com succeirà amb la Fuga.

G.Frescobaldi, fou un dels grans mestres de l’estil antic per a teclat. l’obra Partite sobre l’aria della Monica de 1616, per a orgue, podem vore com aplica els procediments contrapuntístics més cultes a una cançó popular. També destaquen les seues Toccates, com un preludi d’altra forma, be siga un motet o madrigal. La Toccata sol tenir 2 seccions, una més lliure, més improvisada seguint els cànons de l’orgue d’església, i l’altra fugada( d’on sortirà posteriorment la fuga).Cal dir que és característic en Frescobaldi els constants canvis de textura.

A l’exemple de la seua primera toccata de 1627,del segon llibre, és un exemple de ritme lliure i contrast de textures: acords, fragments d’escales a qualsevol veu, trinos i breus motius en contrapunt.

També J.B.Cavanilles amb la seua Batalla Imperial V tono de 1690,on intenta reflexar/imitar una batalla imitant música els exèrcits amb una escriptura fugada per a un orgue de trompeteria.  Aquest Tiento de batalla ja el trobem al S.XVI en algunes obres vocals i instrumentals. Al .S.XVII, suggereix la fanfàrria i la victòria amb acords repetits en stacatto i gràfiques imitacions del tambor amb ritmes accentuats, generalment amb puntet.

Aquest autor és el pare de la música organística espanyola barroca.

MÚSICA VOCAL SACRA:

Junt a les Misses i les Motets és realitzaran altres composicions més modernes com la Cantata( recitatius i àries amb text sacre) i els Oratoris( semblant a una òpera religiosa sense representació ni escenografia). Aquesta gèneres poden barrejar l’estil antic( cors, fugues, etc.) i moderns( recitatius, àries da capo).

Un exemple d’aquesta barreja d’estils el podem trobar al Glòria en ReM de Vivaldi o el Stabat Mater de Pergolesi.

Glória de Vivaldi. Estil modern:

Glòria Vivaldi n.5, estil antic:

ORATORI:

Aquest gènere fou utilitzat per l’església com un art propagandístics. A més aprofità el tiró de l’òpera per fer-se un lloc dins la música barroca.

L’Oratori és una composició dramàtica de caràcter sagrat i no litúrgic, en llatí, amb un tema bíblic( Antic testament), sense cap representació, per lo que calia un narrador per tal de narra l’acció.

En 1600 es representa el primer oratori: Representatione di Anima et di corpore de E.Cavallieri, encara que hi ha discussions sobre si fou el primer o no.

El compositor més important del S.XVII fou G.Carissimi amb obres com Jonás o Jepthè de 1650. A la seua mort va nàixer l’oratori en llengua vulgar( en italià).

CANTATA:

En principi es defineix com un obra per a 1 o més veus amb acompanyament instrumental. Aquest terme comença a utilitzar-se en 1620 i fins 1650 identificava a qualsevol música de cambra per 1,2 o 3 veus amb acompanyament de baix continu.

Aquest gènere substituirà el madrigal com a gènere principal dins la música vocal de cambra i assimilarà elements d’ell.

En principi les cantates eren estròfiques( la mateixa música), però a partir de 1640 ja no repetiran la mateixa música a totes les estrofes. Hi hauran parts més líriques(àries) i més recitades. Eren una espècie de successió de recitatius-ariós-àries.

De les primeres publicacions destaquen les de Bàrbara Strozzi a Venècia, encara que serà Roma el principal centre de producció de cantates, amb autors com L.Rossi o Carissimi. Aquestes cantates se’ls anomenava com “aries più parte”( recitatiu-ariós i aria).

Ací teniu un exemple del Lagrime mei,cantata de B.Strozzi: 

1. Recitativo espressivo sobre los tres primeros versos

2. Arioso (3 versos)

3. Recitativo (7 versos)

4. Arioso en ritmo ternario con bajo descendente (1 verso)

5. Recitativo espressivo (1 verso)

6. Aria (dos estrofas de 4 versos cada una)

7. Recitativo (3 versos)

8. Arioso ternario sobre bajo de lamento (3 versos)

9. Recitativo espressivo con vuelta al comienzo

El lament «Lagrime mie»

Aquesta peça forma part de l'opera settima de Barbara Strozzi, Diporte di Euterpe, publicada a Venècia en 1659. L'obra porta el subtítol «Cantates i arietes per a veu sola», encara que algunes de les cantates estan retolades com a «Lament», entre elles «Lagrime mie». El lament és una composició en què un personatge es queixa de les seues desgràcies, habitualment amoroses, però en molts casos degudes a altres situacions personals (morts, malalties...) o fins i tot col·lectives (derrotes bèl·liques, morts de reis i prínceps...). L'origen del lament com a forma vocal de cambra està en una escena de l'Ariadna de Monteverdi, de 1608: el lament de la protagonista en ser abandonada per Teseu va tindre tant d'èxit que el propi Monteverdi la va convertir en peça de cambra, sent així una de les primeres «cantates». Cap a mitjan segle, el lament era ja un dels subgèneres més populars de la cantata de cambra, a més de ser peça essencial en les òperes del moment; existeix també una versió al diví, que inclou els plors de la Verge i de la Magdalena.