FUTURISME I MÚSICA DESPRÉS LA IGM: EL NEOCLASSICISME.

ITÀLIA I EL FUTURISME:

Encara que Verdi va morir en 1901, la seua música continuà dominant la música italiana als primers anys del nou segle. Un nou tipus d’òpera coneguda com Verisme, que es desenvolupà a finals del XIX va continuar influint durant molt de temps.

Cal dir, que aquesta tradició començarà a ser rebutjada a partir de 1910, per una sèrie de compositors italians, que volien un restabliment de la música instrumental italiana i en contra de la superioritat de l’òpera. Deien que l’endarreriment de la música instrumental italiana respecte altres zones europees era conseqüència de que tot girava al voltant de l’òpera a Itàlia. Els seus objectius seran promoure un repertori i un llenguatge instrumental italià i desenvolupar una musicologia italiana que investiguen el passat musical italià(Barroc i renaixement).

“ La Societat Italiana de la Música” de 1917, amb suport de compositors italians com A.Casella o Malipiero, difondran obres d’autors d’avantguarda com: Schoenberg, Bartok, Stravinsky o Hindemith.

A.Casella, desenvolupà un estil més o menys conservador, ja que les seues primeres obres estan influenciades per Strauss o Mahler.

Aquest autor fou també la referència del Neoclassicisme italià, inspirat per el neoclassicisme de Stravinsky. Destaca la seua obra Pupazzetti Op.20 de 1915 escrita primer per a piano a 4 mans i després per orquestra, molt influenciada pel romanticisme tardà i el Neoclassicisme. Ell amb aquesta obra anticipa l’estil neoclàssic d’entreguerres a italià.

També va estar molt influenciat per un moviment artístic revolucionari, anomenat Futurisme, creat en 1909 per Marinetti, qui volia crear un nou art fonamentat en la tecnologia( creia que les museus eren cementiris).Aquest moviment va atraure a pintors, escultors, escriptors i músics. Marinetti animà la compositor Fco.Pratella a fer música amb eixa idea i en 1910 Pratella edità el “Manifest dels músics futuristes” on animava a la utilització d’escales micro tonals, combinacions polirítmies per tal d’introduir dins la música l’esperit de les fàbriques, trens, cotxes, avions, etc).

Dinamisme d’un ciclista, Umberto Boccioni, 1913

Aquestes implicacions les desenvoluparà el pintor italià Luigi Russolo, qui edità el seu propi manifest anomenat “L’Art dels sorolls” en 1913,on s’exigia el trencament amb la música del passat i una acceptació de les noves possibilitats sonores disponibles.

Russolo va inventar uns nous instruments per tal de portar a terme les seues exigències, els anomenats Intonarumori( entonadors de sorolls), també una notació gràfica especifica per a ells, com una espècie de glissandi en quarts de tó. Els va dividir en 6 tipus de timbres diferents: booms, xiuletsm, crits, sons percudits, sons vocals, etc. Algunes de les obres que realitza per a conjunts d’intonarumori: El despertar de una gran ciudad, o Un encuentro de coches y aviones. Després la IGM continuà amb aquesta idea, però de forma més reduïda.

A.Casella en 1910 va sofrir un canvi d’estil influenciat per aquest futurisme que es pot vore a les seues obres per a pianolla, amb un caràcter molt mecànic i anti romàntic.

MÚSICA DESPRÉS LA IGM:

El fi de la IGM a finals de 1918 va deixar Europa totalment destruïda i revolta. La guerra va canviar profundament les actituds dels intel·lectuals i artistes europeus. La visió optimista que tenien del mon, dels avanços científics i tècnics, la creença en un progrés econòmic i social, tot va anar desapareixent com a conseqüència de la guerra.

L’experimentació tècnica, el sentiment de renovació, la creença que les arts podien promoure nous modes de pensament i experiències, no va poder romandre per més temps.

La primera gran reacció artística que la guerra va produir fou el moviment anomenat Dadaisme.Els dadaistes repudiaven la guerra, la consideraven estúpida i la consideraven com el resultat inevitable de la moderna evolució històrica: si la humanitat és capaç de destruir-se a gran escala, aleshores cap dels avanços, ja siguen artístics o tecnològics, els podem agafar en serio.

Per als dadaistes l’únic art  viable per a l’edat moderna era l’anti art, promoure el desordre, la irracionalitat, lo antiestètic.” El Arte es una pretensión...Músicos aplastad vuestros instrumentos.

Les lletres majúscules signifiquen: ella té calor al cul.Duchamps

Aquest extremisme dadaista va influir al Surrealisme, moviment que es va promoure entre les dos guerres.

EL SURREALISME – Salvador Dalí

La persistència de la memòria (1931)

Per tant, als últims anys de guerra va sorgir una nova actitud que va dominar els moviments artístics més importants de les següents 2 dècades. Entre les seues característiques més importants, era el de una renovació cap a una claredat, objectivitat i ordre, front lo caòtica dels anys anteriors.

De Stijl, uns artistes dels Països Baixos que varen promoure un art de puresa quasi matemàtica, fonamentat en formes geomètriques: l’obra d’art ha de ser produïda, construïda, deia el pintor P. Mondrian.

El segon naix a la ciutat alemanya de Weimar, on l’arquitecte W. Gropius va formar en 1919 la Bauhaus, una escola d’art que tenia artistes com P.Klee o Kandinsky. Era un moviment en contra del individualisme del expressionisme alemany i l’art de finals del S.XIX i principis del XX. Volien un art més col·lectius, fonamentat en l’arquitectura i incorporant dissenys d’interiors, mobles, etc. donant importància als materials industrials moderns i preocupant-se per les necessitats dels habitants de les ciutats en aquells moments.

El tercer grup fou el coneguts com Puristes, centrat en França i dirigir per l’arquitecte Le Corbusier, on l’objectiu de la seua arquitectura és la utilitat de l’edifici no la de ressaltar la seua bellesa.

EL NEOCLASSICISME MUSICAL:

Estil musical del període d’entreguerres que es caracteritzarà per un retorn a les formes, gèneres, textures i formacions instrumentals pròpies del Barroc i del Classicisme musical, mantenint un llenguatge harmònic més o menys modern.

S’inicia i es desenvolupa a Itàlia, de la mà d’Alfredo Casella qui anticipà aquest estil. Molts historiadors parlen que el inici està a obres de Stravinsky com Pulcinella, Simfonia per instruments de vent, Història d’un soldat o l’Octet.

Aquest neoclassicisme que s’inicia a Itàlia va tindre connexions amb el règim fascista de Mussolini de 1922, sobretot en la reinterpretació del passat musical italià que connectà amb el nacionalisme fascista. Compositors com A.Cassela o O.Respighi foren seguidors de les idees inicials de Mussolini, com en l’obra Pinos de Roma  de 1924, una música que reflexa la legió romana, acord amb els anys del fascisme.

En canvi L.Dallapicolla, fou crític amb el règim fascista i adoptà un estil avantguardista, caracteritzat per la música atonal i dodecafònica, que li produí molts problemes.

Cal dir, que la música Neoclàssica ens mostra diferents cares: podem trobar aquest estil dins de la música dodecafònica( títols com Suite o Preludis), a la música nacionalista de Ravel o Bartok, atonals, etc.

El Neoclassicisme i Stravinsky:

Fou un dels admiradors de Satie pel seu llenguatge clar i sense cap elements sonors externs. Stravinsky, abans de que els nous moviments musicals francesos aparegueren, ja havia començat a moure’s cap un llenguatge “ més econòmic”, sense les grans masses orquestrals d’abans la guerra.

Ell passà la guerra a Suïssa i en un viatge a Berlín en 1912 va assistir a una representació del Pierrot de Schoenberg i li va agradar eixa instrumentació tant reduïda. Açò es va vore transmès  a les composicions com les cançons, La Boda( cantants, cor, percussió i 2 pianos) o La Historia del soldado de 1918 on utilitza una instrumentació molt reduïda, inspirat en el jazz. Una obra on segons ell, es va inspirar en u grup de jazz. Lo cert és que la combinació de violí, corneta, trombó, clarinet, fagot, contrabaix i percussió té certes similituds. Segon ell “ és el somni del jazz d’un emigrant rus, més que un reflexe de la pròpia música de jazz”.

Aquesta obra narra la història d’un soldat rus( encara que el text estiga en francès) que toca el violí i que iguala en saviesa al mateix dimoni, i esta interpretada per narrador, actors, ballarins i un xicotet grup mixte de cambra. Son breus escenes on l’acció es presentada principalment amb l’ús de la dansa i la mímica, i on la continuïtat la dóna el narrador. Estructuralment és com una espècie de Suite de concert, on trobem danses com el vals, tango o ragtime. Encara que tonal, la música és pro dissonant i ambigua, a banda de la complexitat rítmica característic del compositor.

Aquest estil d’obres posteriors a la Consagració, ja apunten al segon període de l’autor anomenat com neoclàssic.

La primera obra Neoclàssica de Stravinsky potser siga el seu ballet Pulcinella de 1920.Fou un encàrrec de Diaguilev qui volia que orquestrés música de Pergolesi (S.XVIII).Aquest ballet té un toc inconfundible de la música del S.XVIII com podem escoltar en la seua Obertura.

Aquest descobriment del classicisme musical el va fer reconsiderar molt aquest música i també intentar revitalitzar-la i barrejar-la amb element més contemporanis.

CANVIS EN LA CONCEPCIÓ MUSICAL DE POST-GUERRA

En 1919 a la Conferència de Paris s’expressà el somni d’una lliga de nacions per tal de consolidar un nou ordre mundial. Tanmateix, a la música es volia fer el mateix: la celebració d’un gran festival o congrés internacional on tots presentaren les seues contribucions a l’art. Es creà la SIMC( Societat Internacional per la Música Contemporània). Aquest congrés portà a estranyes aliances com: Les Six i la II Escola de Viena, però poc a poc la SIMC començà a dividir-se entre partidaris de Schoenberg i d’altra banda de Stravinsky.

La música semblava estar dins una bombolla econòmica, on un compositor podia arribar a la fama amb pocs gestos, sols amb captar l’atenció era suficient. Per exemple:

Honneguer va composar obres com: Pista de patinaje o Pacific 231( locomotora a vapor) o Martinu escriu obres on imita un partit de futbol com Half-Time o utensilis de cuina que dansen jazz com La Revista de cocina.

Les conseqüències de la Guerra, la Revolució Russa i les innovacions tecnològiques, varen produir un rebuig de les estètiques musicals anteriors.

La nova creació musical vol xicotetes formacions, música no retòrica, és adir, que tinga missatges reals i clars. En aquesta època, la vida urbana, amb la llibertat, el soroll, les màquines i les músiques populars seran el referent de la nova modernitat musical.

La baixa cultura es convertirà en l’atracció del públic i les partitures de Satie defineix un nou llenguatge musical: melodies que no es concreten, estratificació rítmica, fragments de tons sencers, humor, etc...

Musicalment, trobem  manifestos com els de J. Cocteau de 1918 que fou subscrit a França per l’anomenat Grup dels Six( Poulenc, Milhaud,Honneger,Durey, G.Tailleferre i G.Auric) que exigien : UNA MÚSICA NORMAL I CORRENT.

En 1917 Satie escriurà la Sonata burocràtica per a piano, una paràfrasi musical de la música del XVIII de M.Clementi, que també anticipá l’estil neoclàssic a Paris.

Les Six tenien com a padrí artístic a E.Satie i el seu portaveu era J.Cocteau qui será qui publicarà el manifest “ El Gallo y el Arlequin” on el primer punt era: lliurar-se de Wagner i Debussy.

Aquest joves del grup dels Six faran una renovació musical a França. A Paris ens podíem trobar als anys 20 totes les modes: music hall, jazz, sorolls de màquines, gramòfon i ràdio, cubisme, futurisme, dadaisme i surrealisme. Per altra banda també podíem trobar estructures de les tradicions musicals del XIX, però més restringides.

Les Six oferien una música “normal” que les persones “normals” poques vegades podien escoltar.

Dels compositors del grup dels Six més actiu al jazz fou Milhaud, qui va romandre els últims anys de guerra a Brasil on va aprendre a conciliar els motius musicals cultes amb els populars. En aquest anys H.Villalobos ja barrejava idees rítmiques stravinskianes amb models de la música afro-brasilera com poden escoltar a les obres Uriapuru o El Buey sobre el Tejado, de Milhaud.

En 1923 Milhaud viatja a EUA per buscar allò més genuí del jazz: a Harlem en un bar de mala mort va descobrir el poder del blues( la cantant Bessie Smith). A l’obra de Milhaud, La Creació de Monde  de 1923 fa una barreja de entre música de Bach i Jazz, tal vegada influenciat per les Bachianes Brasileres de H.Villalobos.

Aquesta bachiana n.5 esta escrita per a soprá solista i 8 violoncels. Té 2 moviments, el primer és una cantinela amb una introducció vocal sense text, de ritme flexible i un acompanyament més o menys guitarrístic i un toc de serenata trista. Després aquesta cantinella declamada amb textos de R.Valadares,reapareix la bonica i simple melodía de la introducció,en una clara textura ABA. El segon moviment és una dansa( martello) que Villalobos introdueix en 1945.

Honneger al final de la seua vida es desmarcarà del grup, però cal dir que la major part de les obres  dels anys 20 son un reflexa dels ideals del grup, com per exemple La Pastoral del Verano de 1920 un obra de cambra lírica o el Concert per a piano de 1925 molt influenciat pel jazz.

El interès per la tecnologia fa que realitze alguna composició com Pacífic 231 de 1923.

Poulenc és qui millor reflexa els ideals dels Six, un llenguatge més conservador que incorporà una tornada a la tonalitat, amb una harmonia triàdica i diatònica. La seua música te uns contorns melòdics clars i molt lírica, com mostren les seues cançons. Encara que als anys 30 i la seua tornada al catolicisme van fer que la seua música siga més intensa: Stabat Mater de 1950 o l’òpera Les Mamelles de Tirésias, obra surrealista de Apollinaire, amb música que va de lo frívol a lo noble i amb crítica social.