EL SISTEMA DODECAFÒNIC I LA MÚSICA ALS ANYS 20

El primers anys després la IGM foren poc productius per al compositor. Fou una etapa de reconsideració i de nous plantejaments musicals. Schoenberg no confiava en el caràcter intuïtiu de la seua música anterior i volia tornar a reforçar els vincles amb la tradició occidental ( no cap el diatonisme ni cap a nous tipus de tonalitat).Necessitava un nou sistema més específic per a la seua música cromàtica i dotar-la d’un major ordre. Entre 1916-23 fou el període de gestació de l’anomenat sistema dodecafònic.

En 1921 ja li va comentar a un dels seus alumnes que havia descobert un nus sistema “ que asseguraria la pervivència de la música alemanya 100 anys”.

En el sistema dodecafònic cada composició agafa el seu material melòdic d’una sèrie de 12 notes de l’escala cromàtica. Aquesta sèrie original es podia transformar en 3 formes més: en retrogradació, invertida i invertida retrògrada.

Aquestes 4 formes bàsiques també es podien transportar per tal de començar amb un altra nota, així, les 4 formes de la sèrie  multiplicat per 12 transports possibles donava com a resultat 48 possibles versions de la sèrie original.

La primera obra que segueix aquest sistema fou la Suite per a piano Op.25 de 1924, on utilitzà 8 series diferents. La sèrie determina les diferents notes que utilitzarà en un obra, però no assenyala ni el registre, ni duració ni tampoc la textura o forma de la música. Tractava la sèrie com un conjunt més o menys desordenat de 12 notes, amb certa llibertat.

En aquest sistema, va introduir procediments anteriors com: la tendència a derivar el material melòdic d’un xicotet motiu, mitjançant la variació i la tendència a la saturació cromàtica amb l’ús de 12 notes.

La sèrie dodecafònica de la Suite para piano op.25 de Arnold Schönberg [1923] en les 4 formes canòniques: Original, Inversió, Retrogradació, e Inversió retrogradada.

El desenvolupament musical de Schoenberg després la guerra fou semblant a la d’altres “més tonals”, en la recerca de la claredat i ordre musical, encara que en algunes obres encara té certs tocs expressionistes.

A la Suite per a piano trobem textures més brillants i l’ús del contrapunt. La complexitat harmònica atonal desapareix en favor d’una estructura motívica i formal més clara.

Schoenberg crea la seua pròpia visió Neoclàssica que es veu renovada per la composició instrumental a gran escala i les formes tradicionals: a la Suite per a piano hi ha danses Barroques com la Mussete o Minuet, el Quintet per a vent fusta Op.26 de 1924,també dodecafònica, que inclou formes instrumentals més llargues i on els 4 moviments: forma sonata, Scherzo i trio, forma cançó(ABA) i Rondó, o les Variacions per orquestra on apareix com a novetat en la sèrie, la combinació o transformació d’aquesta, és adir podem trobar 2 formes diferents de la mateixa sèrie simultàniament.

Amb l’arribada al poder de Hitler, va tindre que emigrar als EUA i desenvolupà un interessant i inesperat interès per la tonalitat amb obres com: Suite per orquestra de corda de 1934 o la segona simfonia de cambra Op.38.

A.WEBERN:

Utilitzà la tècnica dodecafònica reforçant-la amb procediments canònics i palíndroms, i on donarà importància a paràmetres com la duració, les dinàmiques o el timbre.

Per exemple el Concert per a 9 instruments Op.24 de 1935, amb un primer moviment en forma sonata reconstruïda amb una original concepció de la textura puntillista i de les relacions motíviques.

La intenció era escriure un concert per a piano, però el resultat no fou així: el piano dialoga amb igualtat amb els altres instruments sense una intenció virtuosística:

Exposición – Tema A (cc.1-10) y transición (cc.11). Indicación de tempo: Etwas lebhaft (bastante vivo).

Exposición – Tema B (cc.11-17) y codeta basada en el tema A (cc.17-25). Indicación de tempo: Sehr mässig (muy moderado).

Desarrollo – Sección 1, concertino para clarinete y violín (cc.26-34). Indicación de tempo: Sehr gemächlich (muy lento).

Desarrollo – Sección 2, desarrollo de los motivos del tema A y retransición (cc.35-44). Misma indicación de tempo.

Recapitulación – Tema A (cc.45-49). Indicación de tempo: Wieder etwas lebhaft (otra vez bastante vivo).

Recapitulación – Tema B (cc.49-54) y codeta basada en tema A (cc.55-62). Indicación de tempo: Wieder sehr mässig (otra vez muy moderado).

Coda (cc.63-69). Indicación de tempo: Wieder etwas lebhaft (otra vez bastante vivo).

Vos deixe ací uns interessants vídeos sobre els usos de l'atonalisme i  dodecafonisme al jazz i al cinema:

NOVES SONORITATS:

A banda del futurisme, ja trobem en aquestes èpoques compositors que estan experimentant amb diferents tipus de sons, és a dir d’un nou espai musical. Trobem casos on comencen a investigar sobre la microtonalitat. Compositors com Julián Carrillo promotor de l’anomenat Sonido 13 o el txec A. Hàba, on al seu tractat d’harmonia inclou quarts de tó, dotzena de tó, etc. ja en 1927.

A més comencem a vore instruments elèctrics, a banda dels intonarumori, com el Theremin de 1919 o les ones Martenot en 1928 o arpes  de dissetè tó.

THEREMIN

MARTENOT

CARRILLO SONIDO 13

MÚSICA A LA REPÚBLICA DE WEIMAR(ANYS 20)

Berlín en aquests anys era una ciutat de possibilitats, acollia a comunistes, nazis, expressionistes, dadaistes, etc. Compositors joves com K.Weill, Hindemith, etc s’uniren a eixe frenesí dels ritmes de jazz, sorolls industrials, etc.

En l’època de la república de Weimar la podem dividir en 3 períodes: caos, estabilització i descens cap el nazisme.

El caos durà 4 anys amb colps d’estat, assassinats i inflació. El període d’estabilització ( 1924-29) s’instaurà l’ordre polític i econòmic de la mà d’Estressemann.

El responsable polític de dirigir l’estabilització fou el ministre L.Kestenbery qui volia eliminar eixa cultura elitista per un Art per al poble. L’òpera Kroll era un gener que representava escenes anti tradicionals davant un públic ple de treballadors. Aquest ministre nombrà primer a Busoni i després a Schoenberg per a fer classes al conservatori.

La classe treballadora no entenia les arts i la dreta política rebutjava les avantguardes.

Hindemith serà un dels compositors que marcarà el rumb de la música alemany de post guerra. Ell, als primers mesos de pau rebutjà la música del romanticisme alemany i escriu música amb influències de Debussy i Ravel . També mostrarà interès per les formes del Renaixement i Barroc.

Hindemith personifica “ la nova objectivitat”: una nova forma d’expressió, que fuig de la complexitat de la música impressionista i expressionista. La forma preferida per ell adoptava una forma de marxa ràpida, furiosa, no convencional i amb fanfàrries en diferents tonalitats. Obres com el Ragtime de la Suite de 1922 per a piano, on és tractat com un instrument de percussió, o la Música de Cambra n.1 que s’obri amb un homenatge al Petrouska i que finalitza amb el só d’una sirena.

Altres eslògan que es vincula amb Hindemith és el de Música Utilitaria, una idea que es desenvolupà a Weimar i on Carl Orff serà també un dels representants: ell retrocedí fins el teatre grec, posà música a textos de B.Brecht i composà obres per a xiquets com el Trabajo Escolar.

Destacar l’obra de K.Weill i el teatre èpic amb l’obra L’Òpera de los 3 centavos(1928), amb llibret de B.Bretch i on fa una espècie de crítica social de l’època capitalista, una nova forma operística amb música lleugera, popular, de cabaret, grups instrumentals reduïts, crítica social i amb l’objectiu de fer pensar i reflexionar al públic i que tinga certa consciència política i social. Un teatre allunyat del sentiment romàntic, de tota expressió personalitzada, de virtuosisme vocal.

Òpera 3 peniques  Acte I, Moriat vom Mackie Messer,K.Weill 1928

 Aquesta cançó la interpreta un cantant ambulant i presenta al personatge de Mackie i la seua moralitat, així com als rics corruptes que contracten assassins, però d’això no es sap.

L’òpera fa una visió, amb humor, d’aparences, en la que les burgesos son els vertaders delinqüents i els delinqüents els personatges més honestos. Els protagonistes son un empresari, cap de la Bettelmàfia, i un delinqüent Mackie Navaja, qui té bones relacions amb el cap de la policia.

ELS EUA ALS ANYS 20

Al territori americà s’estava produint, per parts d’alguns artistes, un trasllat de la música clàssica o de compositors clàssics cap a formes més populars com el jazz o el blues. A més, apareixen nous compositors de raça negra amb poca formació a conservatoris.

Aquest camí ja ho va avançar Dvorak, qui en 1892 va dir que el jazz era el futur de la música americana, en un època on les guerres racials estaven a l’ordre del dia.

Aquesta “música negra” arribarà a conquerir els espais musicals de la nord Amèrica blanca. L. Berstein deia que fou conseqüència de:

-          Produïa un so extraordinari: inflexions i trencament d’escales diatòniques, distorsió del timbre instrumental, polirítmies.

-          Fou un document de crisi i renovació espiritual, ja que recordava els anys d’esclavitud.

-          No es fomentà en composicions clàssiques, si no en el ragtime, jazz, blues, swing..

Cal dir, que aquest compositors negres, foren els grans silenciats en aquesta època:

Scott Joplin, autor del Rag de la hoja de Arce o El Comediante.

M. A. Strothotte a qui Dvorak qualificà com la gran promesa.

W.M Cook, violinista, compositor, professor i director. Estudià amb J.Joachim i conegué a Strauss o Brahms.

Aquests autors no triomfaren en la seua època degut als estereotips en relació els negres i la música de jazz, com una forma simple, instintiva i ignorant.

Als anys 20, els compositors americans es movien entre: el tipus de música avantguardista( Ch.Ives),amb dissonàncies i ritmes percutius, i altres qui volien aproximar-se al públic retocant òperes i simfonies amb elements dels jazz. Finalment també podem trobar els joves compositors de Broadway, com G.Gershwin qui agafant els procediments de l’òpera i la música moderna, va voler crear un nou tipus de teatre musical, mentre que L. Armstrong o Duke Elligton estaven assentant les bases del jazz.

COMPOSITORS: E. Varèse: compositors que arribà a EUA procedent de Paris. És considerat com un ultra modern. S’interessà molt pel futurisme i l’art dels sorolls i serà qui iniciarà l’avantguarda americana. La seua música rep influències de la harmonia i ritmes de la Consagració, però sense cap ús del folklore o melodies populars. La seua primera gran obra fou Amèriques, que reflexa ritmes i sons de New York( soroll de tràfic, botzines...). Un obra per orquestra de 22 instrumentistes de vent fusta, 29 de metall, 66 de corda i 10 gran percussió.

Açò va agradar molt al públic!!

Altres com G.Antheil, natiu de Nueva Yersey, qui volia ser el pròxim Stravinsky, també realitza un ballet ultramodern anomenat Mecànique. També W.G.Still, alumne de Varèse, fou un dels primers compositors de raça negra en tindre èxit a la Nord Amèrica clàssica.

La realitat dels escenaris americans dels anys 20-30 era la de compositors de diferents nacionalitats i races que treballaven colze a colze, intercanviant idees, temes....i discussions.

GERSHWIN

Fou el compositor on totes les tendències musicals discordants de l’època és barrejaren.

El seu primer professor el va introduir en la música de Debussy ,Ravel i Schoenberg, però se li va recomanar, que per guanyar-se la vida, el millor era fer música popular.

Va treballar a Broadway i el seu primer èxit fou Swanee  de 1919. Les seues primeres obres ja mostren la nova sofisticació de la cançó popular americana: repetició d’una senzilla figura sobre un fons harmònic més estàtic i complex, és a dir, algo senzill, avorrit, on lo millor està en l’harmonització.

La seua primera composició de música “negra” fou en 1922 amb l’òpera-vaudeville  d’un acte, “Blues del Lunes Triste”, ambientada en el carrer 135 de Harlem. Ací ja ens mostra, poc a poc, unes línies vocals operístiques, melòdicament més lliures, semblants al blues.

Gershwin era considerat “l’esperança blanca de la música americana”. Degut  açò, se li va encomanar un obra orquestral per tal que mostrés els avanços del jazz, i a la vegada que fóra més respectat: La Rapsòdia in Blue.

Després de viatjar per Europa també escriurà el famós Un Americano en Paris de 1928.

En aquestes obres l’autor ja fa música amb tocs diatònics, del blues, klezmer, tons sencers i cromàtiques. Amb tots aquests recursos, va començar a realitzar una de les obres més importants, l’òpera Porgy and Bess de 1935, una espècies d’òpera jazzística. En aquesta obra se li va permetre el passar d’un estil de cançó i dansa semblant al que es feia a Broadway, a un estil simfònic-coral semblant al Wozzeck de Berg.

Summertime, Acte I, Porgy and bess

Òpera folklòrica americana, com un musical, que era interpretat per companyies de cantants negres. Té elements del Broadway i de la tradició americana. Es barregen elements musicals clàssics amb espirituals negres i jazz.

L’acció transcorre als anys 30 a un barri negre de Charleston( Carolina del Sud). Els protagonistes son: un assassí, un “camello” de droga, un minusvàlid anomenat Porgy i una dona amb pocs recursos anomenada Bess. Aquest s’envolten d’escenes de passió, infidelitat, insatisfacció i mort.

Amb aquesta cançó s’inicia l’òpera, on una veïna canta aquesta cançó, que es repetirà més endavant, quan Bess li la canta a un xiquet que acaba de quedar orfe. Cadascuna de les 2 estrofes es canta amb la mateixa música.

El musical és una forma de teatre musical específicament anglosaxona originat com una adaptació de l'opereta europea en l'àmbit cultural americà. El gènere va aconseguir la seua primera edat d'or en els anys 20 gràcies a l'obra de compositors com Irving Berlin, Col·le Porter o George Gershwin.

DUKE ELLINGTON:

Fou un compositor de raça negra que compartia la idea de crear una cultura afro americana cosmopolita, però que també compartia les idees de resistència i autenticitat de la música negra. Fou un gran improvisador, però una improvisació que no tenia res a vore a les improvisacions de Brahms o Beethoven.

A les obres jazzístiques de Duke hi existia moltes diferències entre lo compost i lo improvisat, on els solistes entren i surten de la roda. El que va fer Duke és ampliar el marc temporal de les obres de jazz, tenint a La Rapsòdia in Blue, com exemple d’amplitud d’obra.

En 1931 escriu La Rapsòdia Criolla, amb certs paral·lelismes amb la Rapsòdia in blue, ja que Duke també volia unir el jazz amb procediments clàssics, però a la seua manera.

Intentà fe un òpera negra amb l’obra Boola, però no la finalitzà i introduí parts d’aquesta obra en 2 obres instrumentals que barregen jazz i clàssic: Ko-KO de 1939 que anticipa el jazz modal de postguerra de Mile Davis, amb ús de l’escala eòlica, barreja d’harmonies romàntiques i acords de tons sencers semblants a Debussy. Ell, quan feia ús de la dissonància deia: “ això és la vida dels negres”.

L’altra gran obra que escriu fou la simfonia a ritme de swing, Black, Brown and Beige de 1943, on al primer moviment la trompeta i saxos declamen el tema Work Song( cançó de treball), i que esta inspirat en la esclavitud de la societat negra americana.

Vos deixe dos enllaços xulos, sobre el jazz.....

Orígens

SWING

Be Bop i Jazz Modal( Duke)