MÚSICA AL S.XX: NACIONALISMES I MODERNISME:

Alguns autors utilitzen el terme primitivisme per fer referència al usos de la música folklòrica per part d’alguns dels compositor del s.XX.Aquest terme  prové de les arts plàstiques i  fa referència a la preferència per elements u objectes culturals no europeus o del passat històric. Aquest terme a inicis del XX fou aplicat i s’associava artistes del renaixement que havien sigut redescoberts.

C. Sammuel fou el primer en aplicar el terme a una obra musical: ho utilitzà en 1962 a propòsit d’una obra de Varèse. També Curt Sachs va parlar de “barbarisme “per a referir-se a l’Allegro Bàrbaro de Bartok de 1911 o a la Consagració de la primavera de 1913 d'I.Stravinski.

Aquesta estètica Naturalista ve de finals del XIX i principis del S.XX: els quadres de Tahití de Gauguin, les novel·les de prostitutes i miners de Zola, el mon rural de Gorki o la dansa lliure de Isadora Duncan. Quin és l’objectiu? Llevar qualsevol artifici i transmetre la realitat de les coses.

Aquest nou estil “popular”, ”primitiu”, és sofisticat. És una música del cos, no de la ment( S.XIX),les melodies segueixen les inflexions de la parla, els ritmes de la dansa i les formes, al igual que les sonoritats, són els més realistes possible. Una música preurbana i folklòrica, que també mira enrere(formes musicals) com altre ús del folklore.

Què passa en la música?

Com sabem al S.XIX els compositors populars tenien que trobar la inspiració a les cançons folklòriques que estaven impreses, per a després introduir-les en formes simfòniques, òpera, etc. És adir, les traslladen a les convencions musicals( escales, notació, compàs, etc,).Però es donen compte de que això no era adequat, ni real.

L’arribada de les gravacions amb cilindres i el fonògraf, va suposar poder gravar eixes melodies i poder estudiar-les d’una forma més exhaustiva, captar tots els detalls, inflexions, timbres, ritmes, pulsacions, etc.

Els 3 grans Realistes musicals de principis del S.XX foren: Janaceck, Bartok i Ravel.

B.BARTOK

Les seues prioritats musicals començaren a canviar després de llegir l’obra de Gorki. Junt a Z.Kodàly, Bartok començà a inventar un Realisme musical fonamentat en el folklore. Primer utilitzaren els procediments del nacionalisme romàntic( recopilar melodies i fer un acompanyament), però després Bartok va vore les diferències entre el que es considerava folklòric al món urbà( per exemple un grup professional de música zíngara) i lo que realment cantaven els camperols de les aldees. Així que decidí allunyar-se de lo urbà.

En 1907 va anar als Monts Carpats( Transilvània) per tal de recopilar les cançons dels aldeans. S’emportà un cilindre Edison per tal d’enregistrar-ho. Amb l’enregistrament va poder vore com el tempo era diferent, les frases asimètriques, variacions, notes falses, etc.

Bartok s’allunyà de la tonalitat romàntica entre 1907-8 amb les 14 Bagatelles per a piano on fa ús de la polimodalitat i politonalitat. Exemples: Allegro Barbaro, El Castillo de Barba Azul són quasi atonals.

Un exemple de música primitiva: La Consagració de la Primavera d'Igor Stravinsky. 

L’assistència nocturna als ballets russos va substituir els pelegrinatges a Bayreuth com la moda obligatòria entre l’aristocràcia i l’alta burgesia francesa al S.XX.

Stravinsky va rebre classes de R.Korsakov i les seues primeres obres reben la influència de la música russa i francesa. L’èxit d’aquestes primeres obres criden l’atenció de l’empresàri Diaghilev, qui volia presentar al públic francès en 1910 una fantasia folklòrica sobre l’ocell de foc. Li encomanà aquesta tasca al jove Stravinsky.

L’Ocell de foc(1910) és un obra de tema rus, amb efectes musicals francesos, referències a l’obra de Korsakov i el toc Stravinskyà, el ritme. La importància del ritme en Stravinsky és possible que li vinguera influenciat per l’escolta de les danses populars russes que va escoltar quan era més jove.

Petrouhska(1911) també narra la Hª d’una marioneta en una fira camperola.

Però l’obra més important i que més va impactar al públic fou “La Consagració de la primavera”(1913), subtitulat com Images de la Russia Pagana, inspirada en les idees del pintor i escriptor N.Roehrich, amb la coreografia del ballarí Nizhinsky.

Stravinsky utilitza com a font d’inspiració musical: llibres de cançons nupcials lituanes, arranjaments de cançons fetes per Korsakov i els seus propis records dels cants que escoltava a un poble on passava l’estiu, Ustiluh. Va fer una tria de les cançons més apropiades, afavorint aquelles on hi estava present el paganisme i aquelles on feien referència la primavera.

Una vegada recopilades, les va trencar en xicotets motius, les va apilar en capes i les va muntar com si fos un collage cubista.

La consagració és una fusió de sons nacionals i moderns, el folklore i l’avantguarda es reforcen mútuament. L’ús del ritme, de la polirítmia és un factor clau en l’obra. Uns ritmes que deriven de la tradició russa, africana i del jazz, amb unes melodies de caràcter modal, senzilles, amb dissonàncies harmòniques, una orquestra agressiva i uns al·lucinants ritmes.

La música no és més que un complement de la representació escènica. L’obra es divideix en 2 parts: L’Adoració de la Terra i El Sacrifici, cadascuna es divideix en una sèrie de danses rituals( Introducció, Augurios, Dansa dels adolescents, Dansa de la Terra, etc.),títols que mostren el caràcter primitiu de l’escriptura.

La Música anglessa:

No existí cap compositor anglès de renom internacional entre la mort de H.Purcell en 1695 i els primers anys del S.XX. Un dels factors que explica açò, és la dominació de la figura de Haendel sobre la música anglesa, que va suposar que els músics foren incapaços de superar aquesta influència estrangera a la música anglesa i que quasi sempre miraren cap al continent en una recerca d’inspiració. Al s. XIX aquesta influencia  fou de F. Mendelshon.

El fi d’aquest estancament ve de la mà d’una sèrie de joves compositors com H.Parry o CH.Stanfort, que compartiren un punt de vista més cosmopolita i un interès pels desenvolupaments musicals que estaven apareguent a Europa. A aquesta generació li seguiren altres com E.Elgar( 1857-1934) o F.Delius (1862-1934), el primer més relacionat amb els alemanys i el segon pels francesos.

Elgar fou més entendible. L’aparició de les Variacions Enigma, un gran treball orquestral, tècnic i expressiu, ja ens mostra aquest renaixement musical anglès.

Encara que la música d’Elgar deu molt a les corrents conservadores de l’últim romanticisme alemany, també fa creacions amb un caràcter anglès( expressiu, noble) com podem vore a la famosa marxa Pompa y Circumstància.

Vaughan Williams (1872-1958)

Serà el primer en aconseguir èxit amb els materials autòctons anglesos. Al igual que Bartok i Janaceck, buscava un material nou i independent dins la música folklòrica del seu país, com per exemple la música eclesiàstica tradicional anglesa. L’altra influencia fou la música de Dunstable i Purcell, que es reflexa amb l’ús de l’harmonia modal-triàdica i els models rítmics desenvolupats de forma més lliure.

Exemples d’aquesta musica tenim a la Fantasia sobre un tema de T.Tallis, escrita per a corda on veiem el interès de Williams per la música anglesa del S.XVI.

Les 9 simfonies escrites entre 1909-1957 establiren el model simfònic anglès del S.XX, encara que mostren connexions romàntiques a l’estructura, a la utilització de formes cícliques, introducció de veus i l’ús de la descripció i el programa. Però, lo innovador, és el tractament melòdic i no desenvolupat de la seua música, relacionat amb la influencia de la música popular.

G.Holst (1874-1934)

Amic i pròxim a Wiliams, també va estar interessat per la música folklòrica anglesa, però el va influir menys que a Williams. El seus interessos foren més amples i cosmopolites que els de Williams: interès pel pensament i literatura hindú, l’astrologia, etc.

Les seues obres de joventut seguien la línia de Wagner, però quan comença a estudiar el folklore anglès, el cromatisme rebaixà i començà a crear un estil propi.

Les influències exòtiques ja les trobem a l’òpera de cambra Savitri de 1908 o la Suite Orquestra Beni Mora de 1910.

L’obra més famosa de Holst fou Los Planetas de 1916,escrita en 7 moviments, cadascun és una representació de les característiques astrològiques de cada planeta. La composició, generalment triàdica i modal, està animada per una sèrie de ritmes irregulars de naturalesa stravinskiana.

La Música als EUA a principis de S.XX :Charles Ives.

La música culta del EUA en el canvi de segle estava dominada pels models europeus. Els músics més joves eren enviats a Europa a estudiar.

Totes les grans ciutats americanes tenien una orquestra , escenaris operístics que eren copats per títols i artistes europeus. El repertori orquestral es fonamentava en la tradició austro germànica, mentre que a l’òpera dominaven els títols francesos amb Gounod, alemanys amb Wagner i italià amb Puccini.

La música als EUA tenia importància i era símbol d’un elevat status. Les noves tecnologies com el fonògraf o el Telarmoni varen facilitar la difusió de la música ja siga culta o popular. Però de lo que mancava els EUA era d’una música culta americana, sols Dvorak va mostrar el camí a seguir.

Ch.Ives serà un dels primers compositors en trencar eixa “norma” europea de la composició musical. Serà el iniciador de la renovació musical americana reinventant o trencant amb les normes musicals. En l’obra de Ives ja podem apreciar estils avantguardistes que començaran a desenvolupar-se a Europa posteriorment com: l’atonalitat, la música textural, serial o la cita.

Ja a les seus primeres obres podem apreciar grans innovacions tècniques: La Canción para el tiempo de cosecha,( 1893) te una fuga a 4 parts, en la que cada part esta escrita en una clau diferent. En l’obra Psalm 54 ( 1894) utilitza l’escala de tons sencers.

En algunes de les composicions conserva la tonalitat tradicional. Ell no volia desfer-se d’ella com Schonebreg, si no donar-li un altre ús. La tonalitat com un recurs per donar-li altre “toc” a la composició.

Altra innovació de Ives foren les cites musicals: la introducció de melodies o de fragments de melodies ja existents, que les barreja en textures complexes i diferents nivells. Les melodies podien ser religioses, himnes, cançons populars, marxes o ragtime.

On més experimentarà serà a les obres de cambra: no utilitzarà la cita, però si melodies populars, música de banda o ragtime, a banda d’escales de to sencers o bitonalitats i una gran complexitat rítmica com l’escherzo Sobre los pavimentos(1906-13).

En altres obres  va experimentar amb la sèrie de 12 notes, anticipant les obres serials i les primeres obres dodecafòniques de Schoenberg. Per exemple Tone Roads n.1 i n.3 de 1915.

Altra novetat  era la possibilitat de dividir els conjunts llargs en unitats més petites i que pogueren separar-se tant en l’espai com musicalment. L’obra La Pregunta sin respuesta(1906) esta construïda per 3 nivells musicals diferents: la secció de corda fora de l’escenari fent una triada en Do Major, un solo de trompeta que presenta una figura cromàtica de 2 compassos que es repeteix 7 voltes( pregunta) i un quartet de flautes que contesten les 6 primeres preguntes.

Fou un obra avançada en el seu temps degut a l’estructura en diferents nivells, que projecta una concepció extramusical. A més te tocs indeterminats, quan Ives posa al paper de flauta que podia tocar-se amb certa llibertat de tempo. Ací Ives fa ús de l’estratificació textural, atonalitat, tonalitat i irregularitats mètriques. Intenta crear un llenguatge mixet, propi.