CONTE CONTAT CONTE ACABAT!

!

ORFEU I EURIDICE: EL PODER DE LA MÚSICA

Orfeu, el fill de la musa Calíope, era el músic més dotat dels que ha existit. Quant tocava la seua lira, els ocells interrompien el vol per a escoltar-lo, i els animals dels boscos abandonaven la seua desconfiança. Qui li va regalar la lira era Apol·lo, de qui es diu que era son pare.

Orfeu es va casar amb Eurídice. Però, aquesta era tan bonica que va enamorar a un home anomenat Aristeu. Ella va rebutjar-lo i ell la va perseguir; mentre fugia de Aristeu, Euridice va caure i una serp la va mossegar i la va matar.

Orfeu estava fora de si, degut a la tristesa, així que agafà la seua lira i es va dirigir al Infern per a intercedir per a que Euridice tornara a la vida. El so llastimós i melancòlic de la seua lira va convèncer a Caronte, el barquer, per a que el traslladara al altre costat de la Llacuna Estigia.

El cant de la seua lira va fer que el gos que guardava l’entrada, Cancerber, s’adormira i que el so de la lira calmara el turment dels condemnats.

Finalment, Orfeu arribà fins a Hades, el rei dels morts, qui estava molt enfadat de que un mortal entrara en els seus dominis, però el so de la música de Orfeu el va commoure’l tant que Hades es ficà a plorar llàgrimes d’acer, i la seua dona Perséfone, li va demanar que atengueren les peticions de Orfeu.

Així que Hades li va concedir el seu desig. Eurídice odia acompanyar a Orfeu al regne dels vius però amb una condició: que no la miraria fins que ella no caminara altra vegada baix la llum del sol.

D’aquesta manera, Orfeu va tornar cap el empinat camí que eixia des de l’obscur regne de la mort, tocant cançons d’alegria mentre caminava, guiant l’esperit d’Euridice cap al mon dels vius. Ni una sola vegada va mirar cap enrere, fins que arribà a la llum del sol. Aleshores, per assegurar-se de que Euridice el seguia es va girar.

Durant uns moments la va vorer prop de la llum, quasi viva altra vegada. Però, mentre la mirava,ella es va convertir de nou en un fred fantasma, i el seu crit final d’amor i angoixa va ser sols un sospir en la breu brisa que eixia dels inferns. La havia perdut per sempre.

En la seua terrible desesperació, Orfeu es va tornar amargat. Es negava a mirar a les dones, ja que li recordaven al pèrdua de la seua Euridice.

Les Mènades, un grup de dones salvatges, enfadades per ser rebutjades per Orfeu,el varen atacar i el van fer a trossets. Després tiraren el seu cap al riu Hebrus i mentre s’allunyava flotant en l’aigua cantava: Euridice!! Euridice!!

Mig plorant, les nou Muses varen recollir els seus membres i els enterraren al Olimp.

La gent assegurava que des de aquell dia, els ocells que viuen per allí,canten amb una dolçor que no s’escolta en cap lloc del territori. Orfeu, al morir es va reunir amb la seua amada Euridice.

Respecte a les Mènades, que tant cruelment varen assassinar a Orfeu, els déus no els varen concedir el favor de la mort. I al colpejar triomfals amb els peus en terra, van notar com els dits dels peus es feien més llargs i s’introduïen dins de terra. I quan més lluitaven per a no engolir-se en terra, més s’enramaven en terra. Les cames es transformaren en extremitats de fusta i molt pesades, igual que la resta del seu cos, fins que es transformaren completament en uns roures. I allí romanen en el temps, sacsejades pels vents que en el passat gaudien del so de la lira d’Orfeu, fins que al final caduquen, com a troncs buits caiguts en terra.

CONTE CONTAT CONTE ACABAT.

Jose Vicente Carbonell Vidal. 2015