MÚSICA EN EL TRECENTO ITALIÀ
INTRODUCCIÓ:
A diferència de França, la polifonía profana a Itàlia va tardar en aparèixer, segons Pirrota i Fisher, degut a que ja existía una tradició no escrita de cançó solista + acompanyament instrumental improvisat ja al S.XIII. Aquesta tradició es va desenvolupar a partir de formes poetico-musicals com la Canzona, el Sonetto i la Ballata.
A més la península italiana començà el procés de desmembració política que permetrà el desenvolupament del sistema de mecenatge musical, propi de segles posteriors.
D'entre les fonts hisòrico-musicals més importants destaquem els tractats del teòric Marchetus de Pàdua, els Còdex Rossi i Squarcialupi.
EL MADRIGAL DEL XIV.
Fou la forma predilecta dels compositors italians en la primera meitat S.XIV.
Sobre l'origen del terme: designava una composició no litúrgica ni religiosa, destinada a l'entreteniment i l'oci. Fou utilitzat per primera vegada per F. Barberino en 1313 que el situà com una nova modalitat de cançó.
La descripcció més acurada la realitza A.Da Tempo, qui assenyala 2 tipus de Madrigal, un amb ritornello( estribillo) i altre sense ritornello. La majoria tenien 2-3 veus, amb la veu superior més ornamentada.
L'estructura era: 2-3 tercets i 1-2 veroso aïllats. El primer i segon tercet amb la mateixa música.
Forma Musical: AAB
Forma poética: ABB CDD NN
A més a mé podem trobar al madrigal del trecento una barreja de formes i estils, com per exemple l'ús de la pluritextualitat del motet francés, o l'ús del cànon de la caccia italiana.
Un exemple d'aquest barreja la podem trobar a Madrigals de Jacobo de Bologna 1335-1397. Exemple d´ús cànon:
Francesco Landini i la Ballata:
Compositor més important i prolífic del trecento. Encara que invident, va destacar amb la interpretació de l'órgue portàtil. La major part de les seues composicions estan dins el Còdex Squarcialupi.
A més a més el seu cognom és utilitzat per anomenar un tipus cadencial: la Cadència Landina.
La Ballata de la segona meitat del XIV conserva els ritmes dansables i senzillesa vocal i conserva certes similituts amb la chanson ballade i el Virelai, de fet l'estructura de la Ballata és idèntica al Virelai: ABBA'A.
A més,a les ballates de Landini podem trobar: 3 parts vocals, 1 vocal i 2 instrumentals, 2 vocals i 1 instrumnental, tota instrumental,etc...
A diferència de França, la polifonía profana a Itàlia va tardar en aparèixer, segons Pirrota i Fisher, degut a que ja existía una tradició no escrita de cançó solista + acompanyament instrumental improvisat ja al S.XIII. Aquesta tradició es va desenvolupar a partir de formes poetico-musicals com la Canzona, el Sonetto i la Ballata.
A més la península italiana començà el procés de desmembració política que permetrà el desenvolupament del sistema de mecenatge musical, propi de segles posteriors.
D'entre les fonts hisòrico-musicals més importants destaquem els tractats del teòric Marchetus de Pàdua, els Còdex Rossi i Squarcialupi.
EL MADRIGAL DEL XIV.
Fou la forma predilecta dels compositors italians en la primera meitat S.XIV.
Sobre l'origen del terme: designava una composició no litúrgica ni religiosa, destinada a l'entreteniment i l'oci. Fou utilitzat per primera vegada per F. Barberino en 1313 que el situà com una nova modalitat de cançó.
La descripcció més acurada la realitza A.Da Tempo, qui assenyala 2 tipus de Madrigal, un amb ritornello( estribillo) i altre sense ritornello. La majoria tenien 2-3 veus, amb la veu superior més ornamentada.
L'estructura era: 2-3 tercets i 1-2 veroso aïllats. El primer i segon tercet amb la mateixa música.
Forma Musical: AAB
Forma poética: ABB CDD NN
A més a mé podem trobar al madrigal del trecento una barreja de formes i estils, com per exemple l'ús de la pluritextualitat del motet francés, o l'ús del cànon de la caccia italiana.
Un exemple d'aquest barreja la podem trobar a Madrigals de Jacobo de Bologna 1335-1397. Exemple d´ús cànon:
Francesco Landini i la Ballata:
Compositor més important i prolífic del trecento. Encara que invident, va destacar amb la interpretació de l'órgue portàtil. La major part de les seues composicions estan dins el Còdex Squarcialupi.
A més a més el seu cognom és utilitzat per anomenar un tipus cadencial: la Cadència Landina.
La Ballata de la segona meitat del XIV conserva els ritmes dansables i senzillesa vocal i conserva certes similituts amb la chanson ballade i el Virelai, de fet l'estructura de la Ballata és idèntica al Virelai: ABBA'A.
A més,a les ballates de Landini podem trobar: 3 parts vocals, 1 vocal i 2 instrumentals, 2 vocals i 1 instrumnental, tota instrumental,etc...
Comentarios
Publicar un comentario