ROMANTICISME: ÓPERA ITALIANA
ÓPERA AL ROMANTICISME: ITÀLIA,FRANÇA I ALEMANYA.
ITÀLIA:
A la Itàlia del Novecento, l'òpera es converteix en l'espectacle per antonomàsia. La geografia està esguitada d'una xarxa de teatres viva i vigorosa, amb noms que ressonen fins a l'actualitat: La Fenice de Venècia, La Scala de Milà o Sant Carlo de Nàpols, entre altres.
A principis del S.XIX és difícil traçar una línia divisòria entre l'òpera seriosa i còmica; és veritat que hi ha en algunes elements dramàtics, tragèdies, etc. que es diferencien amb aquelles de temes més lleugers o còmics. Però cal destacar que existeixen obres anomenades “semidramátiques” en les quals hi ha una trama dramàtica però que inclouen personatges buffos i tenen un final feliç.
Malgrat la puixança de la grand opera francesa, l'òpera italiana, que encara donarà bons exemples en la seua modalitat buffa, trobarà la seua forma definitiva en la gran òpera seriosa, amb temes dramàtics moltes vegades inspirats en la literatura d'autors com Shakespeare o Schiller.
A diferència del que serà el drama wagnerià, la música sempre manté la seua autonomia, desplegant-se en formes independents, destacant entre elles l'ària a dues parts, on una cabaletta d'aire cantabile és completada amb una stretta, o part final més animada, o els finals concertants i de grup.
Els tenors seran protagonistes ja que seran els amants, mentre que el baríton canta el paper de “mal” i el baix als sacerdots o nobles.
És característic de l'òpera italiana d'inicis del S.XIX el bel cant, sobretot en compositors com Rossini, Bellini i Donizzetti, qui encara que italians, triomfaran a Paris.
La capital francesa, després dels esdeveniments polítics de la Revolució i el període napoleònic, es converteix en el centre operístic per excel·lència, amb el seu «santuari» situat en la Gran Òpera de París, lloc on autors de tota Europa anhelen estrenar els seus treballs.
Per a saber qué és això del Bel Canto, aconsellem vore aquest documental per tal de fer una definició d'aquest estil, qui son els seus màxims representants, quines técniques varen utilitzar i el per qué va passar de moda.
https://www.rtve.es/alacarta/videos/this-is-opera/this-is-opera-bel-canto/3097381/
G.VERDI (1813-1901)
Aquest autor va a ser qui canviarà el destí de l'òpera italiana i que l'abocarà cap el Verisme de Leoncavallo, Mascagni i Puccini.
La figura de Verdi apareix en escena en un moment de puixança nacionalista( Il Risorgimento).
Ja trobem alguns antecedents d'aquest nacionalisme en òperes de Rossini com: Italiana in Algeri 1813 o Il Turco in Italia 1814.
Verdi fou prou autodidàctic i les seues primeres composicions estan dins l'estil romàntic de Bellini i Donizzeti.
La primera ópera que li va donar fama fou Nabucco. Influenciada per l'estil rossinià, mostra ja algunes innovacions de Verdi, com el tractament diferenciador de les veus, l'ús del cor per representar el poble, el paper de l'orquestra,etc. Tot i això encara la veu femenina tenia el paper més important degut a que els tenors encara no podien amb les exigències vocals del moment,creades per Duprez. Les veus de baix i bariton comencen a tindre papers destacats.
Del Nabucco destaca el seu famós cor "Va Pensiero", que fou assumit pels italians com un himne patriòtic del Risorgimento, i la figura de Verdi com el representant d'allò que el poble italià volia: Viva Verdi!! Viva Victor Emanuelle re di Italia.
Ací vos deixe aquest famós cor:
Després aquest èxit, l'estil de Verdi, cada vegada s'allunyarà més del Bel canto.
Amb l'òpera Macbeth de 1847, llibret de Shakespeare, incia l'adèu del bel canto. En aquesta òpera encara dóna alguna petjada patriòtica amb el cor de l'últim acte, però el més interesant és el tractament psicològic que dona als personatges principals: cal que canten una música que expresse les seues vivències interiors i no una succesió d'ornamnets estèrils.
LA TRILOGÍA VERDIANA:
Amb aquestes 3 óperes Verdi és converteix en el nº1 d'Itàlia.
Rigoletto de 1851: obra antimonàrquica de Victor Hugo, fou l'obra on Verdi inicia la seua transformació estilística, adoptant el realisme teatral, en compte de les convencions romàntiques medievasl i irreals. Encara vegem bel canto, però sols com un recurs per tal de dibuixar la psicología del personatge.
Un exemple el trobem en la famosa "La donna è mobile", no exenta del component masclista de la societat i on un tenor líric i lleuger ens mostra els seus ideals.
Il Trovatore de 1853 és l'òpera de la trilogia més convencional, encara que hi apareix per primera vegada el Tenor verdià i on apareixen estrucutres més obertes( formes).
La Traviata de 1853, és una de les més populars de Verdi i tal vegada de les més perfectes. Entre les novetats podem destacar:
- afaga un tema actual, realista, atacant la hipocresia social de l'època i donant una bofetada al públic burgés que l'aplaudia.
- La protagonista era una prostituta de luxe malalta de Tifis.
- Amb aquesta obra Verdi obre la porta al Realisme que anys després generarà el Verisme( representar mitjançant l'òpera la vida com és).
Vos deixe amb un ària meravellosa de l'òpera:
Després la Trilogia va rebre encàrregs de l'òpera francesa que el varen fer entrar en contacte amb la Grand ópera de Meyerbeer en França: Don Carlo 1867, Un Ballo in mascera 1859. Algunes d'aquestes òperes mostren un retorn a l'estil primerenc.
D'aquest periode destaca Aida, una Grand òpera francessa escrita per un italià.
Fou un encàrreg fet des de Paris, per a la inauguració del Canal de Suez i inaugurar el teatre d'òpera del Cairo. Fou estrenada en 1871 i la Grandiossitat és una de les característiques d'aquesta òpera: grans cors, escenes multitudinàries, molts persontages,etc..
Com a exemple un botó:
Finalment amb Otello 1887 Verdi trenca amb les formes tancades d'áries, duos,trios,cabaletta i va cap a la continuitat del drama però sense deixar-se contaminar per l'estil wagnerià.
L'Ópera Verista:
Aquest tipus d'òpera intenta reflexar la realitat, renuncia a la coloratura belcantista i sols l'utilitza com a recurs, com per exmple la violació de Tosca.
Aquest moviment fou iniciat per Leoncavallo i P.Mascangi amb óperes com Il Pagliaci o Cavalleria Rusticana 1890:
- llibrets realistes quotidans.
- No es mitifica res,tots iguals front els sentiments,etc.
- amor
- àries breus i domini orquestral.
- forma oberta, continuitat.
- ús de leitmotiv(pocs)
--cant poc ornamentat( spianato).
-desaparició de l'obertura. Ara és intermezzo al començament o entre actes i apareixen els temes.
Un exemple de intermezzi preciós de P.Mascagni:
Aquest moviment verista será desenvolupat ja al S.XX per G.Puccini, amb influencies ja més clares del wagenrisme: leitmotiv, continuitat, formes obertes,etc...
Un dels exemples el tenim a l'òpera Tosca. Vos deixe amb una gran ària i amb un fabulós final de l'òpera:
ITÀLIA:
A la Itàlia del Novecento, l'òpera es converteix en l'espectacle per antonomàsia. La geografia està esguitada d'una xarxa de teatres viva i vigorosa, amb noms que ressonen fins a l'actualitat: La Fenice de Venècia, La Scala de Milà o Sant Carlo de Nàpols, entre altres.
A principis del S.XIX és difícil traçar una línia divisòria entre l'òpera seriosa i còmica; és veritat que hi ha en algunes elements dramàtics, tragèdies, etc. que es diferencien amb aquelles de temes més lleugers o còmics. Però cal destacar que existeixen obres anomenades “semidramátiques” en les quals hi ha una trama dramàtica però que inclouen personatges buffos i tenen un final feliç.
Malgrat la puixança de la grand opera francesa, l'òpera italiana, que encara donarà bons exemples en la seua modalitat buffa, trobarà la seua forma definitiva en la gran òpera seriosa, amb temes dramàtics moltes vegades inspirats en la literatura d'autors com Shakespeare o Schiller.
A diferència del que serà el drama wagnerià, la música sempre manté la seua autonomia, desplegant-se en formes independents, destacant entre elles l'ària a dues parts, on una cabaletta d'aire cantabile és completada amb una stretta, o part final més animada, o els finals concertants i de grup.
Els tenors seran protagonistes ja que seran els amants, mentre que el baríton canta el paper de “mal” i el baix als sacerdots o nobles.
És característic de l'òpera italiana d'inicis del S.XIX el bel cant, sobretot en compositors com Rossini, Bellini i Donizzetti, qui encara que italians, triomfaran a Paris.
La capital francesa, després dels esdeveniments polítics de la Revolució i el període napoleònic, es converteix en el centre operístic per excel·lència, amb el seu «santuari» situat en la Gran Òpera de París, lloc on autors de tota Europa anhelen estrenar els seus treballs.
Per a saber qué és això del Bel Canto, aconsellem vore aquest documental per tal de fer una definició d'aquest estil, qui son els seus màxims representants, quines técniques varen utilitzar i el per qué va passar de moda.
https://www.rtve.es/alacarta/videos/this-is-opera/this-is-opera-bel-canto/3097381/
G.VERDI (1813-1901)
Aquest autor va a ser qui canviarà el destí de l'òpera italiana i que l'abocarà cap el Verisme de Leoncavallo, Mascagni i Puccini.
La figura de Verdi apareix en escena en un moment de puixança nacionalista( Il Risorgimento).
Ja trobem alguns antecedents d'aquest nacionalisme en òperes de Rossini com: Italiana in Algeri 1813 o Il Turco in Italia 1814.
Verdi fou prou autodidàctic i les seues primeres composicions estan dins l'estil romàntic de Bellini i Donizzeti.
La primera ópera que li va donar fama fou Nabucco. Influenciada per l'estil rossinià, mostra ja algunes innovacions de Verdi, com el tractament diferenciador de les veus, l'ús del cor per representar el poble, el paper de l'orquestra,etc. Tot i això encara la veu femenina tenia el paper més important degut a que els tenors encara no podien amb les exigències vocals del moment,creades per Duprez. Les veus de baix i bariton comencen a tindre papers destacats.
Del Nabucco destaca el seu famós cor "Va Pensiero", que fou assumit pels italians com un himne patriòtic del Risorgimento, i la figura de Verdi com el representant d'allò que el poble italià volia: Viva Verdi!! Viva Victor Emanuelle re di Italia.
Ací vos deixe aquest famós cor:
Després aquest èxit, l'estil de Verdi, cada vegada s'allunyarà més del Bel canto.
Amb l'òpera Macbeth de 1847, llibret de Shakespeare, incia l'adèu del bel canto. En aquesta òpera encara dóna alguna petjada patriòtica amb el cor de l'últim acte, però el més interesant és el tractament psicològic que dona als personatges principals: cal que canten una música que expresse les seues vivències interiors i no una succesió d'ornamnets estèrils.
LA TRILOGÍA VERDIANA:
Amb aquestes 3 óperes Verdi és converteix en el nº1 d'Itàlia.
Rigoletto de 1851: obra antimonàrquica de Victor Hugo, fou l'obra on Verdi inicia la seua transformació estilística, adoptant el realisme teatral, en compte de les convencions romàntiques medievasl i irreals. Encara vegem bel canto, però sols com un recurs per tal de dibuixar la psicología del personatge.
Un exemple el trobem en la famosa "La donna è mobile", no exenta del component masclista de la societat i on un tenor líric i lleuger ens mostra els seus ideals.
Il Trovatore de 1853 és l'òpera de la trilogia més convencional, encara que hi apareix per primera vegada el Tenor verdià i on apareixen estrucutres més obertes( formes).
La Traviata de 1853, és una de les més populars de Verdi i tal vegada de les més perfectes. Entre les novetats podem destacar:
- afaga un tema actual, realista, atacant la hipocresia social de l'època i donant una bofetada al públic burgés que l'aplaudia.
- La protagonista era una prostituta de luxe malalta de Tifis.
- Amb aquesta obra Verdi obre la porta al Realisme que anys després generarà el Verisme( representar mitjançant l'òpera la vida com és).
Vos deixe amb un ària meravellosa de l'òpera:
Després la Trilogia va rebre encàrregs de l'òpera francesa que el varen fer entrar en contacte amb la Grand ópera de Meyerbeer en França: Don Carlo 1867, Un Ballo in mascera 1859. Algunes d'aquestes òperes mostren un retorn a l'estil primerenc.
D'aquest periode destaca Aida, una Grand òpera francessa escrita per un italià.
Fou un encàrreg fet des de Paris, per a la inauguració del Canal de Suez i inaugurar el teatre d'òpera del Cairo. Fou estrenada en 1871 i la Grandiossitat és una de les característiques d'aquesta òpera: grans cors, escenes multitudinàries, molts persontages,etc..
Com a exemple un botó:
Finalment amb Otello 1887 Verdi trenca amb les formes tancades d'áries, duos,trios,cabaletta i va cap a la continuitat del drama però sense deixar-se contaminar per l'estil wagnerià.
L'Ópera Verista:
Aquest tipus d'òpera intenta reflexar la realitat, renuncia a la coloratura belcantista i sols l'utilitza com a recurs, com per exmple la violació de Tosca.
Aquest moviment fou iniciat per Leoncavallo i P.Mascangi amb óperes com Il Pagliaci o Cavalleria Rusticana 1890:
- llibrets realistes quotidans.
- No es mitifica res,tots iguals front els sentiments,etc.
- amor
- àries breus i domini orquestral.
- forma oberta, continuitat.
- ús de leitmotiv(pocs)
--cant poc ornamentat( spianato).
-desaparició de l'obertura. Ara és intermezzo al començament o entre actes i apareixen els temes.
Un exemple de intermezzi preciós de P.Mascagni:
Aquest moviment verista será desenvolupat ja al S.XX per G.Puccini, amb influencies ja més clares del wagenrisme: leitmotiv, continuitat, formes obertes,etc...
Un dels exemples el tenim a l'òpera Tosca. Vos deixe amb una gran ària i amb un fabulós final de l'òpera:
Comentarios
Publicar un comentario