MÚSICA AL RENAIXEMENT S.XV

Alguns teòrics defenen la idea de que la música del renaixement, sobretot la del S.XV encara és deutora dels procediments del S.XIV. És a dir, com una barreja entre les aportacions de l’Ars Nova i la nova música que s’estava fent a Anglaterra i els Països Baixos.

Si que cal tindre en compte, que els centres de difusió musical i cultural, degut a la Guerra dels cents anys, es desplaçaran a Anglaterra, Borgonya i els Països baixos.

Als països baixos es desenvoluparan les anomenades Generacions franco flamenques: música cosmopolites amb unes tècniques musicals molt bones i que gaudien de molta fama en aquest segles. Degut açò, aquests anaren per tota Europa difonent el seu estil, una espècie d’estil internacional.

Després, ja al S.XVI, aquestes tècniques junt a les tradicions locals de cada país, veren generar un estil cada vegada més clar, intel·ligible i expressiu. Josquin des Prez, serà un dels autors més importants en aquest finals S.XV- i principis de XVI.

LA MÚSICA ANGLESA.
Què va cridar l'atenció dels autors continentals en obres de compositors com John Dunstable (ca. 1390-1453) o Leonel Power (f 1445)?
1. L'escriptura a tres veus n oferia un aspecte del que en termes moderns diríem «acord de tríada» o de tres notes. 
2. La dissonància estava controlada
3.El ritme estava dinamitzat pel text, sense cap mena de isorritmia.
4.L'ús d'intervals «imperfectes» per al món medieval com eren les sisenes i terceres.
5.Tota composició aparentava ser lliure, sense subjecció a formes preestablides. 
6.Inicis d’unificació POLIFÓNICA dels moviments de l’ordinari de la Missa( per parelles)
7. Técnica faubordon.

Ací teniu un exemple d'aquest tipus de música de la mà d'un dels compositors més importants del primer renaixement anglés, J.Dunstable( 1390-1453):

El text, una antífona mariana, és el mateix a les 3 veus, no hi ha pluritextualitat. A més, l'estil homofónic i triádic, fa que el text s'escolte clarament. Dunstable, no agafa una melodia anterior. Totes les veus son de nova composició. L'estructura, alliberada de CF o de la isoritmia, és lliure i depén del text: a cada vers li correspon una frase musical que acaba amb una cadència. A partir de "at videamus" hi ha una acceleració ritmica fins el fi. Les paraules les agafa del Cantar de los Cantares de Salomò.

La Polifonia Profana S.XV

La polifonia profana produïda pels franco flamencs té certa continuïtat amb la música profana del XIV, sobretot amb les formes heretades dels trobers( Formes fixes), que no seran substituïdes pel madrigal fins el S.XVI, ja barrejant polifonia franco flamenca amb l’expressivitat italiana.

El s.XV engloba les 3 primeres generacions franco flamenques. La Chanson serà el gènere favorit, amb una estructura derivada de les formes fixes i escrita en francès.

La textura predominant serà a de 3-4 veus. A vegades les 2 superiors vocals i les 2 inferiors instrumentals, que fan el suport harmònic.

Un exemple el teniu a la Chanson de Dufay( 1a generació) “ Par droit je puis bien” de 1460, un Rondeau, on les veus superiors fan un cànon i les inferiors suport harmònic.

En aquestes primeres cançons ens trobem davant un estil més senzill, dolç degut a la barreja d’elements tradicionals i nous com: el fauxbordon anglès i la imitació franc flamenca. Les melodies estan més frasejades i articulades amb una tendència a la textura acordal i homofònica, amb ritme ternari.

El canvi es produirà en la tercera generació franco flamenca de la mà de Josquin des Prez, autor pont entre S.XV-XVI.

Amb aquest autor la música agafa una força expressiva, s’intenta donar/representar un sentiment mitjançant la música( procediments que inicià anteriorment Ockeghem a la segona generació. Aquest procediment se l’anomenarà com “Música Reservata”.

Què significa això? Doncs que el compositor comença a utilitzar procediments rítmics, melòdics o harmònics per marcar elements del text. A més d’una simplificació de l’estil de la chanson( més senzilla).

Cal dir que Josquin introduirà procediments compositius que feia al motets i les Misses i els introduirà a les chansons: tècnica de la Bicinia, divisió de l’obra en 2 macro seccions, formes tripartides, etc.

Cal dir, que a partir del S.XVI les formes fixes s’abandonaran per part dels compositors de música profana.

Un exemple important és la Chanson Mille Regretz, que fou el n.1 de los 40 principales de principis del S.XVI, i que s’anomenà cançó de l’emperador Carles V, i infinitament versionada en aquesta època: 4 veus, per a instruments, per a llaüt, etc.

En aquest enllaç teniu un anàlisi complet de l'obra:: https://bustena.wordpress.com/2015/11/04/josquin-chanson-mille-regretz-analisis/

POLIFONIA RELIGIOSA: MISSA I MOTET

Aquests seran els dos grans gèneres dins de la música litúrgica del renaixement i de segles posteriors.

Les primeres generacions franc flamenques faran augmentar la importància d’aquestes dues formes amb autors com: Dufay, Ockeghem o Josquin.

MISSA:

Es tendeix, poc a poc, a l’arrengament polifònic de les seccions de L’Ordinari de la Missa baix un mateix CF( veu del tenor i base de la composició) que podia ser litúrgica( gregoriana) o profana( agafada d’una chanson) i que li dinava unitat a les seccions de l’Ordinari. Les Misses generalment estaven escrites a 4 veus i podien desenvolupar-se tècniques compositives com el cànon a les diferents veus.

Dufay a la primera generació franc flamenca utilitzarà ja aquesta forma cíclica de composició de les Misses, on també utilitza CF(Cantus firmus) profans com a la seua Missa Se la face ay pale, o la Missa l’homme arme, on utilitza la melodia profana d’aquestes cançons per construir la Missa.

També començarà a abandonar la isorítmia, encara que tenim exemples on encara ho utilitza com al seu motet Nuper rosarum flores.

Ockeghem (2a generació), utilitza un sistema molt semblant a Dufay, encara que tenen una sonoritat més greu, molt “gregorianes”, i on comença a utilitzar cert simbolisme musical en certes paraules, i tècniques compositives “aleatòries” com la seua famosa Missa en qualsevol tó, on es podia cantar cada veu amb 4 modes diferents amb sols canviar la clau.

Finalment Josquin des Prez, realitza unes Misses amb un estil semblant als anteriors, sense moltes novetats. Encara fa ús de CF al tenor com base de la composició, ús de cànons, paràfrasis de melodies ja existents( podia agafar totes les notes del tenor d’una cançó/gregorià, però també podia agafar motius i repartir-los per les diferents veus), ús de la bicinia( 2 veus que es contraposen a les altres dos), i el simbolisme musical.

Exemple: Kyrie Missa l'Homme Armee de Dufay

Anàlisi:https://bustena.wordpress.com/2015/06/21/dufay-misa-lhomme-arme

MOTET:

Serà la forma on més experimentaran els compositors. Gran parts d’eixos experiments es traslladaran a composicions profanes( Chanson) o litúrgiques com les Misses.

Al motet del primer renaixement s’abandona la pluritextualitat( també a les Misses) i poc a poc la isorítmia, com el caràcter profà anteriors. Ara l’objectiu es musicalitzar un text litúrgic diferents al de les Misses. Encara a als Motets de Dufay com Nuper rosarum flores, encara es manté la isorítmia.

L’estructura d’aquests primers motets religiosos era de 2 macro parts amb canvi de compàs, cadències d’articulació, a 4 veus i certa homofonia de les veus.

Amb Josquin aquesta experimentació augmenta. El motet serà la forma més “progressista” de la música sacra. Ell fusiona les influencies de la música profana, la franc flamenca i la italiana.

Aconsegueix un equilibri entre consonància i dissonància, entre contrapunt i homofonia, seccions acordals.

El motet de Josquin és molt diferent al del S.XIV: melodies més fluides i variades, ritmes variats, rica harmonia, intervals més sonors, imitació, ús dissonància, etc.

Quins recursos utilitza per donar l’equilibri formal al motet?

Repeticions literals de frases, divisió del motet en 2 grans seccions separades per cadències o canvis de tempo, forma tripartida( semblances entre 1a i 3a secció i contrast en la 2a). Ús del simbolisme musical.

Ex: Motet Tu solis qui facis mirabila.