NACIONALISME ESPANYOL S.XIX

Entre els estils nacionals que arribaren a una major projecció internacional, esta el cas espanyol.

Aquest estil es desenvolupà quasi de la mateixa forma a Espanya que a França. L’estil musical espanyol de l’època feia referencia a una sèrie de ritmes urbans com el fandango, la jota, tango o el bolero. Uns ritmes presents a l’òpera comique francesa, gènere que servirà de model per a la renaixcuda sarsuel.la al 1840.

FELIPE PEDRELL 1841-1922

És considerat el pare del nacionalisme musical espanyol. Figura clau del regeneracionisme musical espanyol del S.XIX i inspiració de l’anomenada Generació del 98 (Falla, Turina, Chavarri, Conrado del Campo, Guridi..).

Pedrell formava part d’un moviment renovador qui criticava la situació de la música i buscava solucions per a l futur.

El seu tractat “Por Nuestra Música” de 1891, fou un ideari nacionalista que va realitzar després la composició de la seua òpera “Los Pirineos” amb textos de Balaguer( Renaixença).

Entre les idees cal destacar la importància que li dona al cant nacional, popular per tal de transmetre’l a la música culta de l’època( és a dir al llenguatge modern, Wagnerià, nacionalisme rus, etc.).

Encara que molt influenciat per idees wagnerianes, la harmonia que utilitza es fonamenta en la modalitat de la música popular, l’orquestra al servei del text i la veu.

Felipe Pedrell  influí molt a compositors espanyols com Albèniz, Granados, Falla, R.Gerhard o H.Anglés.

ENRIQUE GRANADOS( 1867-1916)

Pianísticament veu de les fonts de Schumann i Chopin, encara que estudià l’obra de Scarlatti.

Granados va acudir a lo popular( cançó) amb el gèneres de obres a solo i el concert, com també en les obres per a piano. “ quan Granados veia una noia bonica, anava al piano i la descrivia amb el so” és adir, la música com a llenguatge dels sentiments.

Una melodia, harmonia que combinava lliurement i que fluïa guiat per l’emoció que li provocava un poema, imatge, etc... És adir, té una naturalesa pictòrica el traduir sons en imatges.

Per exemple, l’obra de Francisco de Goya va inspirar una de les seues obres mestres “Goyescas”(piano) , de la que després realitzarà un òpera.

·         Los requiebros (Los cumplimientos)

·         Coloquio en la reja (Diálogo a la reja)

·         El fandango de candil (Fandango "de candil")

·         Quejas, o la maja y el ruiseñor (Quejas, o la joven y el ruiseñor)

·         El Amor y la muerte (Balada) (Balada del amor y de la muerte)

·         Epílogo: Serenata del espectro (Epílogo: Serenata del espectro)

Ací teniu una mostra de la 7a dansa( l'escriu posteriorment) anomenada el Pelele i que s'inspira al quadre de Goya del matexi nom.

Altra composició a destacar son  les seues 12 danses espanyoles (1892-1900). Vos deixe amb la dansa n.5, la Andalusa: l’estructura de l’obra és ABA. En la secció A la esquerra fa una espècie de puntejat que recorda la guitarra i acompanya la melodia de la ma dreta. La secció B contrasta en caràcter, compàs, tonalitat i ritme de l’acompanyament.

I.ALBÈNIZ (1860-1909)

Les primeres obres que li comportaren cert èxit les realitza cap a finals dels 80 a Madrid: la Primera Suite espanyola Op.47, una sèrie de 8 obres per a piano, o Recuerdos de Viaje op.71, que son una espècie de records d’un viatge, viatges i impressions amb un toc folklòric espanyol junt a una tècnica pianística derivada de Chopin i Schumann.

La vida a França va fer que coneguera diferents autors i estils: Faurè, Dukas, d’Indy i Debussy, i que els seu estil fora un poc afrancesat. Però Albèniz també va mostrar al mon francès el folklore espanyol amb obres com La Vega o Ibèria, que varen canviar l’estereotip associat a la música espanyola ( espanyolada).

 Iberia és un obra ambiciosa amb un virtuosisme adequat al desenvolupament de idees nacionalistes. Menys l’Evocació o Lavapiés, totes les altres tenen una inspiració andalussa, ja siga llocs com Triana, Almeria,etc. o dances com Rondeña o El Polo.

Ací Albèniz mostra el tipus de nacionalisme que va aprendre de Pedrell: folklore en un llenguatge modern i original, al que s’uneix un virtuosisme romàntic(Liszt), nous elements harmònics francesos i elements agafats  del folklore andalús. Vos deixe mab el Corpus Christie en Sevilla i la seua famosa melodia de "La Tarara".

El Albaicin, qui segons ell “ es una obra sentimental y bullanguera,èpica i ruidosa y que es guitarra,sol y piojo”

El Albaicin és una barri de Granada. Es succeeixen 2 seccions, una rítmica A, amb ritme de buleria i contratemps, i una part lírica B, més lenta, amb un tema a doble octava, com una copla que recorda a procediments guitarristes d’alguns palos flamencs. Un ritme de seguidilla s’interromp per fórmules rítmiques en un estil guitarrista. Les successives aparicions de les 2 seccions van introduint un caràcter més apassionat amb desenvolupaments harmònics importants.

Manuel de Falla(1876-1946)

Si Albèniz i Granados destacaren per la seua música pianística, Don Manuel és l'expressió orquestral perfecta amb una barreja d'estil guitarrístic, cant flamenc, cante jondo i Ravel amb Debussy.

El seu nacionalisme ja apareix a l'ópera La Vida Breve amn l'ús de temes andalussos on sintetitza el llenguatge verista, el color orquestral francés i els elements floklorics.

A Paris s'impregná de la música impressionista sense afrancessar-se i mostrà les virtuds de lo espanyol.

Noche en los Jardines de España, és un obra referent per a qualsevol pianista. Falla no intenta descriure si no mostrar i crear unes impressions dels llocs espanyols. És una barreja entre concert de piano i poema simfónic on barreja lo folclóric amb un estil molt de Debussy.

En tornar a Espanya composa les seues 7 cançons populars i el ballet El Amor Brujo. En aquestes obres ens mostra la facilitat de Falla per extraure l'essència del material folcloric.

El Amor Brujo va tindre un éxit inmediat, sobretot la seua famosa Danza del Ritual del Fuego i la cançó del Fuego Fatuo, última de les cançons que introdueix al ballet.

Poc després aconsellat per Diaguilev i Stravinsky, i amb una escenografia i vestuari de P.Picasso, composa el ballet El Sombrero de 3 picos. Falla utilitza els temes populars amb els personatges de la Molinera i els seu marit, tot amb una estructura de Suite, 2 Suites.

La Danza del Molinero, penúltima de la 2a suite, el moliner afirma la seua masculinitat mitjançant una Farruca de tradició flamenca.

Finalment Falla s'adscriurà la moviment Neoclàssic de postguerra amb obres com l'òpera de titelles El Retablo de Maese Pedro de 1923 o el seu concert per a clave i 5 instruments solistes de 1926.