BARROC 3: ÒPERA A FRANÇA, ITÀLIA I ESPANYA.

DESENVOLUPAMENT DE L’ÒPERA ITALIANA A EUROPA:

La importància que va adquirir l’òpera a Itàlia al S.XVII va fer que a molts llocs d’Europa s’interessaren en establir aquest gènere al seu territori.Com a conseqüència vorem aparèixer uns sèrie de formes teatrals autòctones a França, Anglaterra i Espanya.

Aquest nou teatre suposarà en aquestes zones u vehicle de propaganda monàrquica i de les seues polítiques. En principi, en aquests territoris les òperes representades eren d’autors italians, que anaven amb les seues companyies per tota Europa: Àustria, Viena, Paris, etc.

FRANÇA:

L’òpera va tindre un gran desenvolupament amb unes característiques pròpies i en molts casos influenciades per la tradició francesa del Ballet de Cour o les comèdies ballet, amb eixa barreja de danses, cors i recitatius.

El pare de l’òpera francesa fou J.B.Lully, qui adoptà l’òpera veneciana al gust francès: ballets, cors, àries més curtes que les italianes, adaptació del recitatiu a la llengua francesa, gran vestuari i espectacle, etc.

Lully anomena a l’òpera francesa com Tragèdie Lyrique( Tragèdia lírica). A més, en aquestes òperes naix l’orquestra, entès com una agrupació instrumental formada per diferents grups/cors instrumentals: 2 parts agudes( violins, oboes), 2 parts mitjanes( violes i oboè contralt) i 1 greu formada pel B.C.( viola da gamba, clavecí, fagot o tiorba).L’origen d’aquest tipus d’agrupació orquestra ja el trobem al famós grup els 24 violons du roi Lluis XIII de 1626.

L’orquestra farà les seues intervencions dins l’òpera en fragments de dansa o les obertures. L’obertura francesa formava part de l’òpera com un preludi, i té 2 seccions: una lenta amb ritmes de puntet i una ràpida amb un estil fugat. Per contra la italiana té( ràpid-lent-ràpid). En aquesta obertura es trenca amb eixa homogeneïtat de la música renaixentista i és fa una recerca en la combinació de diferents timbres.

D’entre les òperes de Lully d’aquest període destaquem l’òpera Alceste de 1674 o l’òpera preferida del rei Lluis XIV, Atys de 1676.En aquesta òpera tenim un clar exemple d’obertura francesa, que també serà utilitzada per molts compositors posteriors com Haendel  en l’òpera Julio Cèsar de 1724, o J.S.Bach a les seues 4 Suites orquestrals de 1739.

Obertura Atys J.B.Llully

INICIS DE L’ÒPERA A ESPANYA

La moda del gènere operístic naixcut a Florència a finals del S.XVI no tardarà en arribar a Madrid en 1629, on s’intentarà crear un òpera  a imatge de la italiana. “ La selva sin amor” basada en un text de Lope de Vega serà una de les primeres en representar-se baix la moda italiana. Però aquesta iniciativa de crear òperes va ser frenada per la crisi econòmica i política del país( Guerra dels 30 anys) i no serà fins ben avançat el regnat de Felip IV( 1621-65) quan trobem un nou intent de crear òpera. Però serà a les jornades de caça del rei a la Sarsuela, on en 1648 s’intenta musicalitzar a la manera italiana textos de Calderón de la Barca escenificat en forma d’òpera: El golfo de las sirenas de 1657, el Laurel d’Apolo de 1658, la púrpura de la rosa de 1660 i finalment “Celos aun del aire matan”1660 amb música de Juan de Hidalgo.

Eren obres cantades íntegrament en castellà amb imitacions de l’òpera napolitana, que si encara no havia arribat a Espanya, si que és coneixia als territoris espanyols de Nàpols.

Celos aun del aire matan, Noble en Tinacria naciste,J.Hidalgo 1660

Amb text de Calderón, té una història mitològica basada en la Metamorfosi d’Ovidi: Adonis és assassinat per un porc senglar per haver desobeït a Venus i haver caigut baix la influencia de Marte. La sang d’Adonis es converteix en la “púrpura de la rosa”. La reconciliació entre Venus i Marte simbolitza la pau entre Espanya i França. Hi ha 10 personatges, un cor de nimfes i un cor d’homes, on les mortals canten cançons més populars, amb caràcter de dansa i els Déus canten amb un llenguatge més complex i superior( recitatiu),

En aquesta ària del Acte II, se’ns presenta a Clarin( empleat), un rufià, llest i oportunista, qui intenta dissuadir a Cèfalo. El ritmes és ternari, com una dansa urbana de l’època, una jàcara associada a personatges com lladres. Acompanyat amb guitarra.

Aquestes primeres òperes tenien temàtica mitològica, però eren costoses econòmicament ja que suposava el trasllat de músics del teatre del Buen Retiro de Madrid a la Sarsuela, deixant sense música les comèdies. Per aquesta raó es buscà una fórmula musical menys densa, un tipus de teatre mixte entre recitat i cantat. Com els músics que participaven en aquest espectacle parlaven dels seus viatges a la Sarsuela per a tocar allí, prompte és parlà “d’obres de sarsuela”  i quedà aquest nom identificant aquest nou gènere espanyol: la Sarsuela, gènere mixte entre teatre musical i parlat amb un argument mitològic, 2 actes i semblant a l’òpera italiana. En aquests moments s’arriba fins al punt de confondre sarsueles amb òperes.

El Madrid de Carles II s’acostumà a les sarsueles i sortiran compositors com Sebastián Durón, encara que poc després aplicarà el nom d’òperes a les seues obres com: La guerra de los gegantes de 1700.

La sarsuela és un tipus de teatre musical en el qual la paraula parlada s'alterna amb música, fonamentalment amb fragments cantats que també poden ser instrumentals.

•Pel seu origen i desenvolupament és un gènere estrictament espanyol encara que el seu aspecte siga similar a altres europeus com el singspield alemany o l’òpera- comique francesa, en els quals també s'alterna el parlat i el cantat.

•No existeix un únic model de sarsuela. Al llarg del temps s'han desenvolupat nombroses variants que afecten l'estructura i al contingut, trobant-se obres en un o diversos actes, sobre tipus d'arguments diversos o compostes sobre molt diferents formes musicals d'acord amb les modes de cada època.

EL NOM: SARSUELA

 El terme apareix per primera vegada en L'esposa dels cantares, de Lope de Vega, escrita abans de 1620, on es fa referència al ball de la sarsuela: «Muden ací el ball i diuen el de la sarsuela». Específicament, el nom es refereix a un pavelló construït en la cinquena d'esbarjo anomenada La Zarzuela, lloc d'abundants esbarzers situat en el real lloc del Pardo, prop de Madrid, on Felip IV, després de les partides de caça, assistia a diversos espectacles teatrals. En l'època, la caça i el teatre es consideraven entreteniments «nets» i dignes de la reialesa. El palau de la Zarzuela és en l'actualitat la residència del rei d'Espanya.

ANGLATERRA:

Els antecedents operístics de la música anglesa  les trobem a les anomenades Masques/Mascarades, un tipus de teatre d’entreteniment cortesà, amb danses, música i cançons...també les màscares dels ballarins. Amb una temàtica seriosa i on el personatge central solia ser el rey o la reina. Després s’introduirà el component literari i dramàtic amb autors com Shakespeare o Jonson.

A Anglaterra l’òpera va arribar ja a la segona meitat del S.XVII, degut al recolzament de la monarquia. Aquestes primeres òperes angleses s’anomenaran semi-òperes, i foren ben rebudes pel públic, degut a l’ús del teatre parlat, junta a números musicals.

L’autor més important en aquesta òpera fou H.Purcell, amb títols com The Fairy Quenn de 1692 o Dido i Eneas de 1689,qui fou la primera òpera cantada totalment, amb una orquestra reduïda: sols 4 papers principals,3 actes que tenen una durada total d’una hora, amb pròleg i amb influencies franceses amb l’ús del cor, el ballet o l’obertura francesa, i també italianes com el lirisme de les àries que canta Dido.

Una d’aquestes és l’anomenat Lamento de Dido ( When I am laid),on hi està present un famós obstinat descendent i cromàtic, junt a un cor fúnebre, que representa musicalment eixe lament.

En aquest lament, les bruixes conspiren contra l’amor de la parella i convencen a Eneas de que el seu destí és anar-se’n a Cartago per inaugurar la nova Troya. Dido es deixa morir quan Eneas se’n va( és de les poques òperes que trenquen en el convencionalisme de final feliç).

Aquesta òpera no és sols una història d’amor, ja que també porta un missatge polític: les bruixes simbolitzen al papa o el catolicisme romà, que en aquests anys amenaçava Anglaterra.

Aquest lament, musicalment és de tradició italiana, ja que construeix l’ària amb el recolzament d’una baix obstinat. Purcell aconsegueix expressar aquest afecte emocional amb els retardos dissonats de la veu respecte el baix, amb la repetició de paraules declamades( remember me) i el creuament de frases entre veu i baix. L’epíleg instrumental intensifica el cromatisme i dolor mentre la reina va cap a la seua foguera funerària.

 

Cuando esté muerta

Puede que mis equivocaciones no creen

más problemas en tu pecho;

Recuérdame, però ay!!,olvida mi destino.

When I am laid in earth

May my wrongs create

No trouble inthy breast

Remember me, but ah! Forget my fate