MÚSICA INSTRUMENTAL AL S.XVIII.CONCERTO, SIMFONIA I SONATA.

 

CONCERTO:

Com a consequència de l'estil concertat encetat a l'escola veneciana a finals del S.XVI i desenvolupat per la família Gabrielli, el Concerto com a tal, naix a la primera meitat del S.XVII i es convertirá en el gènere instrumnetal més important per a conjunt instrumental.

Hi existíen 2 tipus als inicis del S.XVIII:

- Concerto grosso: a Roma, s'oposava un grup de 4 intérprets amb 2 violinistes, 1 violoncelista i un clavecinista, que formàven el Concertino, front la resta de l'orquestra que formàven el grosso.

El grosso, de vegades dobla el concertino i a vegades s'oposa a ell. Exemples tenim al concertos de A.Corelli, Haendel o J.S.Bach( com l'exemple de baix, el Concert de brandemburg n.2 primer moviment)

- Concerto Solista: al nord d'Itàlia preferien un concert per a un sol instrument i orquestra( amb continu). S'estandaritza l'estructura amb 3 moviments: ràpid-lent-ràpid. Els moviments ràpids s'alternen ritornelli executats pel tutti amb seccions del solista acompanyats del continu o acords del tutti. El primer ritornello presenta els motius i estableix l'àrea tonal.Els altres, entre 3-5, poden amagar algun motiu.Els solos poden citar motius del ritornello o introduir nous.Així son la gran majoria dels concerts solistes de A.Vivaldi.

 

Concert di Gruppo/Ripieno: deriva de la simfonia del S.XVII, d’estructura polifònica  que desenvolupa un estil contrapuntístic, sense que 1 o més parts predomine sobre la resta. No hi ha distinció entre grosso i concertino. Compositors com Vivaldi, Albinoni, son representants d’aquest tipus de concerto. Aquest concerto és un dels antecedents de la simfonia moderna.

 

A la segona meitat del S.XVIII el Concert es converteix en concert per a solista i orquestra en 3 moviments:

El primer moviment és un híbrid entre les estructures de ritonello barroques i la forma sonata clàssica.Lo habitual és que comence l'orquestra amb una exposició de temes, envoltat dels fragments solistes que repeteix temes o motius.

El segon moviment, lent, amb varietat d'estructures intenta evocar un ària operística, d'ahi l´ús del terme Cantabile en alguns concerts clàssics.

El tercer moviment,té un caràcter més viu,amb melodies tipo contradansa,giga,minuet,habitualment amb una estructura de rondó.És habitual que comence el moviment el solista.

En aquests concerts clàssics és habitual l'aparició de les cadències solistes entre moviments o seccions.En principi l'objectiu no és mostrar virtuossime, si no el pas de seccions o moviments.

Exemple concert clàssic: Concerto clarinet i orquestra Mozart:

SIMFONIA:

El terme deriva del grec Syn(junts) i phone (sonidos) que passarà al llatí com Symphonia. G.Gabrieli en 1597 amb la seua Sacrae Symphoniae i H.Schutz utilitzen el terme per designar motets sacres als que s’uneixen veus i instruments.

A finals del S.XVII, el terme s’aplica a un moviment instrumental a varies veus introductoris d’un òpera, oratori o cantata. També a una introducció o ritornello instrumental d’un ària. 

A partir de 1740 comencen a interpretar-se de forma independent,encara que el terme simfonia i obertura és quais el mateix.

Orígens:

• -  La simfonia d’òpera de finals del S.XVII amb 3 moviments(r-l-r)

• -  La sonata da chiesa a 3, 4 o més veus amb 3 moviments.

• -  La sonata “neutral” es a dir aquella que es podia tocar tant a l’església

  com en la càmera i que després de 1700 te 3 moviments

• -  La suite per a orquestra

• -  El concerto ripieno de Vivaldi, es a dir concerto sense solista per a 4

  veus i continu, també en 3 moviments.

0. Al S.XVIII Albinoni escriu 9 simfonies i Vivaldi escriu alguna obra titulada simfonia. Ja al 1730 a Milà s’escriuen simfonies independents G.B.Sanmartini o A.Brioschi. Les 20 que Sanmartini escriu aproximadament abans de 1740 i les 50 de Brioschi, son en 3 moviments per a corda a 4 veus i la majoria en una forma binaria ampliada.

   Les formes binaries de Sanmartini tenen àrees tonals ben definides i clares, amb ritmes enèrgics, hi predomina la homofonia, amb textures de sonates a trio i inics i finals de seccions homofònics.

 

0. Altre centre destacat sobretot entre 1750-80 fou Viena i Mannheim. Entre els anys 1760-80 es converteix en un gènere autosuficient: més complexes, melodies més expressives. Un dels grans canvis fou la relació entre les diferents frases en compte de les repeticions literals de les primeres simfonies. Algunes simfonies primerenques d’aquest període son encara per a 2 violins i baix a mode de sonata trio, encara que la majoria ja fan ús de la viola. Als 60 l’orquestra ja es més uniforme: 4 parts de corda, 2 oboes i 32 trompes. El color instrumental ja sofreix modificacions. L’estructura de sonata ja es fa més evident.

   Mannheim: musicalment és defineix com un centre de talent, virtuosisme i disciplina, el que li va portar a desenvolupar molt el seu estil orquestral. L’estil d’aquests compositors , mostra millor que altres l’0estil de la música galant en l’orquestra, construïda a partir de fragments heterogenis en quan a melodia i textura. Les simfonies estan seccionades, amb un ritme harmònic lent i on contrats brillantessa amb sentiment.

   És conserven 58 simfonies de J.W.A.Stamitz. Ell estableix la simfonia amb 4 moviments amb minueto i trio en 3r lloc. Les seues últimes simfonies a més de corda i 2 trompes, necessiten oboè, flauta o clarinet o timbal. Aquestes simfonies posen l’èmfasi a les dinàmiques, sobretot els crecendos.

 

Pel seu tracte en l’orquestració, de la dinàmica i de la diferenciació temàtica, junt al seu ritme, aquestes obres representen una nova fase en la simfonia, una adaptació del estil de la simfonia d’òpera italiana a la simfonia de concert, enriquint cada element característic. La simfonia s’allunya ja del concerto barroc.

La seua estructura és la mateixa que la sonata però al classicisme els 4 moviments es converteixen en una norma, amb un minueto-trio o Scherzo entre el moviment lent i el finale.

SONATA:

Cal dir, que el terme sonata que naix al S.XVII s’utilitzava com oposició al terme cantata( per tocar i per cantar). A mitjan S.XVII la sonata era la forma més important de la música instrumental, i la més habitual fou la Sonata a solos i a trio( chiesa i cambra), desenvolupades per A. Corelli. 

Des de el punt de vista del lloc d'interpretació destaca:

- Sonata da chiesa( esglèsia) amb 4 moviments,llenguatge més culte.

- Sonata da càmera: 3-4 moviments, dances en forma bipartida de vegades amb moviment introductori.

El primer en escriure sonates per a teclat fou Kuhnau, però serà D.Scarlatti el pare de la Sonata per a teclat, amb 1 sol moviment i estructura bipartida.Va escriure unes 555 sonates per clavicèmbal.

 

A partir de 1750 cal distingir la Sonata com a gènere i com estructura: 

- com a gènere pot tindre 3-4- moviments amb la mateixa tonalitat menys el segon.Algunes introdueixen un  minuet entre el 2n i últim moviment, en total 4. Haydn i Beethoven substituiran el minuet per un Scherzo.

El primer moviment és ràpid i hereda la forma bipartida de la dansa, ampliant la segona part( desenvolupament i recapitulació). Aquesta estructura es coneix posteriorment com forma sonata o forma de primer moviment. En l'últim moviment sol ser una forma romdó o rondó-sonata.

Una sonata potser per a 1 instrument sol, generalment tecla, o per a 2 instruments( teclat-violí). Si és per a 3-4 instruments se'ls anomena Trio-Quartet.

A la sonata Barroca el protagonista era l'instrument melòdic, mentre que el teclat feia el BC.

Ara el protagonista és el teclat i els instruments melòdics de vegades doblen al teclat i son opcionals. Amb l'arrivada del clasicisme ple i les obres de tardanes de Mozart,Haydn i el primer Beethoven, aquestes agrupacions es Democratitzen i els instruments formen una espècie de diàleg Il.lustrat entre iguals.

Trio n.2 segon moviment de F.Schubert: moviment lent d'una Sonata per a piano,violí i violoncel,és a dir un Trio. La seua estructura és AA-A'A', amb 3 temes en cada secció. Violí i violoncel son independents del piano,amn el papaer protagonista compartit entre els 3 instruments.

Altra formació de gran èxit fou el Quartet de corda: 2 violins,viola i violoncel. Degut a l'enorme demanda de música de cambra per aficionats i coneixedors,aquest fou un dels gèneres instrumentals mes desenvolupats.J.Haydn és considerat el pare del quartet de corda,degut a que va saber arribar a eixa democratització musical enre iguals dins d'aquesta agrupació.

El quartet de corda cobreix totes les varietats expressives, des de l'humor, lo seriós,lo igenu i refinat, lo semzill i lo experimental.

Sols a Paris, entre 1760-1780 es publiquen uns 500 quartets.

Exemple: Quartet "La Broma" J.Haydn, 4rt moviment 1781. Exemple de moviment final d'una sonata, en aquest cas per a quartet de corda. Estrcutura rondó: A-B-A-C-A I CODA.La secció A apareix cada vegada més curta.Els silencis i final inacabat de la coda son una broma al públic per vore qui s'anima a aplaudir abans que haja finalitzat...coses de Haydn..jeje...